Mirada endins

Des del referèndum de l’1 d’octubre i la declaració-no declaració d’independència, els partits independentistes no han tingut ni tenen un full de ruta compartit. La repressió policial, política, judicial i monàrquica ha colpejat de tal forma que tenim els líders naturals o a la presó o a l’exili. Els líders supervivents no han pogut, o no han sabut, o no han volgut trobar ni un full de ruta unitari ni una estratègia comuna.

Des del món postconvergent s’ha culpat ERC de no voler la unitat. És clar que el que plantejaven i plantegen no era cap unitat d’estratègia ni cap full de ruta. El que demanaven, i demanen, era anar junts a les eleccions. En aquest sentit, és lògic que ERC rebutgés compartir una mateixa llista electoral. Ara bé, no és veritat que ERC no vulgui ni un full de ruta ni una unitat d’acció. El que passa és que no es posen d’acord en quin ha de ser aquest full de ruta i en què ha de consistir aquesta unitat estratègica.

En aquesta qüestió, allò que primer s’hauria d’aclarir és amb quin àmbit del món postconvergent ha de negociar ERC el full de ruta unitari. No seria més lògic que primer es possessin d’acord el PDeCAT, la Crida, JxCat, Carles Puigdemont i el Consell per la República? És sabut per tothom que tots aquests grups no ensenyen igual ni volen el mateix. Fins i tot a JxCat no tots són de la mateixa tendència. Per aprofundir o aclarir totes les igualtats o divergències del camp postconvergent seria bo llegir un article d’Agustí Colominas (molt afí a tot aquest món) aparegut en El Punt Avui, en què, entre altres afirmacions, assegura que “el PDeCAT, on conviuen Marta Pascal, Jordi Rull i Jordi Turull, és molt lluny dels plantejaments de la Crida o de molts independents de JxCat i de Puigdemont”. També es diu que “Artur Mas sempre és o al costat o al darrere del PDeCAT i de tots els moviments postconvergents”. I s’afirma que “més enllà de les maniobres partidistes, el que divideix les diferents sensibilitats que integra JxCat és la discrepància sobre el programa d’actuació”. Com es pot deduir, el problema de la manca d’unitat estratègica no és només amb ERC, sinó que, bàsicament, la principal dificultat rau en la falta d’estratègia entre JxCat, la Crida i el PDeCAT. En aquest sentit, seria molt positiu que tot el camp postconvergent es mirés més a si mateix i deixés de mirar i d’acusar ERC. Tots hi guanyaríem.