Jo, traïdor

Des de fa un temps, tant en tertúlies com en articles, però especialment en tuits i en comentaris a tertúlies i en programes de TV3, sento i llegeixo les paraules traïdors, autonomistes, botiflers... referides a Esquerra Republicana de Catalunya. De veritat, sento dolor i pena, perquè els que diuen i escriuen tot això no són els unionistes i espanyolistes. Són, malauradament, els companys de viatge o, almenys, alguns companys de viatge. Voldria entendre les causes de tot això, i no ho aconsegueixo. Vull fer, però, algunes consideracions.

1. Després de la victòria de l’ 1-O, teníem diferents camins a seguir. Primer: declarar la independència i executar-la. Això no va passar, segurament per por a la repressió de l’Estat espanyol, una repressió que alguns polítics ens diuen que seria fins i tot amb morts. Segon: convocar eleccions. Tampoc ho varen fer, per desacord entre els partits i els moviments independentistes. Tercer: fer el que feren, declarar la independència de manera simbòlica. I el resultat ja el sabem: presó i exili.

2. Davant de la nova situació, tenien dos camins a seguir. Primer: analitzar el que va passar i mirar les nostres forces reals, i a partir d’aquí, iniciar un nou camí que porti a parlar, dialogar, guanyar eleccions i que porti també a un referèndum que, si no és pactat amb l’Estat, estigui avalat internacionalment. Segon: l’altre camí seria continuar amb l’enfrontament directe, fer molts gestos simbòlics, i moltes paraules buides de realisme que no porten enlloc. El lector ja pot veure qui és que ha seguit un camí i qui, l’altre.

3. L’Estat espanyol no el guanyarem amb paraules, amb símbols, amb desobediències estèrils ni amb una estratègia purament unilateral. L’Estat español només el pot guanyar el poble, els vots, les aliances internacionals. Però especialment els vots. L’objectiu no és fer repúbliques virtuals ni independències fictícies. L’objectiu ha de ser aconseguir el 50% dels vots avui, demà el 55% i demà passat el 60%. I aquest objectiu és possible si treballem cadascú el seu electorat.

4. Si hem de fer desobediència social i institucional, que l’hem de fer, ha de ser consensuada i portada fins a les últimes conseqüències. És molt arriscat, però com a mínim sacsejaríem profundament les estructures repressives de l’Estat espanyol.

Per tant, proposar i exigir, com fa Esquerra, una taula de diàleg amb el PSOE, no és deixar de ser independentista, i menys ser traïdor. Replantejar l’estratègia que vàrem seguir després de l’1-O és ser realista i no fer volar coloms, i no és ser un botifler. Intentar negociar amb l’Estat per arribar a possibles solucions, això no és ser un traïdor ni un botifler. Si fer els plantejaments que actualment fa ERC suposa ser un traïdor, doncs jo soc un traïdor. Si ser realista i intentar solucionar els problemes de la gent és ser autonomista, jo soc autonomista.

Per cert, alguns que ara ens acusen de botiflers i traïdors, que sàpiguen que en les eleccions autonòmiques de l’any 84 del segle passat, quan segurament ells estaven cofois amb el peix al cove, una colla de gent procedent de diferents partits polítics i de moviments socials i populars formàrem una plataforma política que es deia Entesa de l’Esquerra Catalana i que plantejava directament la independència. Jordi Carbonell era el cap de llista de Barcelona. Carod-Rovira ho era de Tarragona. J. Torra, de Lleida, i jo, de Girona. No aconseguírem cap diputat. Repeteixo, era l’any 84. Aquests són els traïdors i botiflers.