Progrés i violència

Caldria començar una reflexió sobre el prestigi que en el món d’avui han aconseguit tant el progrés com la violència. La humanitat va fent camí sense patir cada dia per què són i com ha de manejar aquests dos components que, en principi, haurien de ser antagònics. Si demanem a un ciutadà què entén per progrés, dirà que el millorament de les persones, producte de tot allò que la civilització ha afegit, precisament a benefici dels humans: eines, ginys, vehicles, oci, salut. El progrés, més o menys intens, és paral·lel a l’evolució humana.

Tanmateix pren modernament una acceleració, per dir-ho d’una manera entenedora, domèstica: la tecnologia ha posat a l’abast de la massa tot de productes, i de possibilitats d’accés a plataformes de novetats que fa poc eren impensables: el segle XX va produir més novetats científiques que tots els segles anteriors, de les quals la tecnologia se serví per derivar-ne estris i combinacions que fossin a l’abast de milions. Cent anys enrere el nombre d’automòbils particulars tot just passava d’una minoria i les pantalles petites –per cert, cada cop més petites– eren desconegudes fa unes dècades.

L’home i la dona del carrer han elevat a mite la possessió de tot l’allau de béns exposats als comerços i a la xarxa. Han assaborit les moltes vies de lluir –luxe, comunicació–, que, si poden, assoleixen. El progrés, per a molts, és estar al dia en tota novetat que s’anuncia, sigui un vehicle, sigui un telèfon mòbil. No importa el grau de responsabilitat social exigible i l’exemplaritat de la conducta, allò significatiu és estar dins l’univers de les novetats. I no podem negar que és una part del progrés, però no convincent, perquè el progrés sí que consisteix a avançar, però cal que sigui respectant, refent si cal el món natural, contaminant el mínim, aprenent la contenció, desterrant el balafiament dels recursos, tocant a sometent cada cop que el gran capitalisme en fa una de les seves.

Estem essent víctimes d’una mala interpretació del progrés, de fet d’una reducció al profit individualista de la multiplicitat de vies del progrés. I encara molts creuen que és un regal. El progrés pel progrés. No hi ha progrés sense contrapropostes: no puc consumir a l’ample sense reciclar, no puc usar un vehicle si faig massa soroll i alhora contamino, etc.

La violència s’afegeix a les mitificacions. Que ha existit sempre ho sabem, tant si som Caïms com Abels. I avui la ruptura del bé que la violència personifica és visible arreu. El progrés es pren com un obsequi, quelcom gratuït, i la violència es va implantant com un atribut més dels humans, si és que s’hi reflexiona, que no és el cas comunament; és de témer que només vegem la violència quan es produeix davant nostre, entre dues persones o en petit grup, o en els molts casos de conflictes sagnants dins les famílies, i d’altra banda siguem incapaços de copsar el seu abast mundial, no únicament en les guerres o els atacs sagnants, sinó en els llargs èxodes forçats, les migracions entre vexacions, els naufragis dels desesperats, les negatives d’asil, l’entronització dels barruts, l’explotació dels desemparats, la humiliació i l’empobriment, les mentides dels poderosos, les falses promeses dels cínics, el nul respecte als drets humans més elementals i la manca de col·laboració amb les generoses organitzacions d’ajut sense ànim de lucre.

Constatem que la violència té crèdit, guanya adeptes, es va implantant sota banderes diverses, en el despit ètnic, en el populisme que amaga cruels dictadures, en parlamentaris i partits polítics de molts països que ja no amaguen els propòsits destructius del bé i de l’equilibri, neguen el pa i la sal a qui no s’afilera amb ells i guanyen fidels vociferant grotescament. I també hi ha violència soterrada sota manifestacions aparentment benignes.

Dues manifestacions humanes sobre el planeta: el progrés, noble signe inherent a la passa de l’individu, i la violència, taca innoble que també estigmatitza la nostra espècie. L’un demana ser acompanyat amb el fre del seny, l’altra ha de ser reduïda a zero. Altrament, viuran a precari les futures generacions.