La gira d’Artur Mas

L’ostentosa gira d’Artur Mas pels mitjans catalans fa convergir, mai millor dit, la publicació del seu nou llibre amb el final de la seva inhabilitació. Des de dissabte passat que anem a entrevista diària, amb molts més oients o espectadors que no pas lectors tindrà el relat. No cal ser gaire perspicaç per concloure que el primer, la qüestió editorial o bibliogràfica, és només un pretext per al segon, és a dir, per esbombar que ja torna a estar disponible. Mentre el fons de la qüestió ja l’hem entès tots, no s’acaben d’entendre gaire bé les formes. És aquesta retòrica de l’Angelina de les Teresines de TV3, que sempre deia que treballava perquè s’avorria i no pas per necessitat, quan tothom ja sabia que els cèntims prou que els volia perquè a casa seva no en feien ni cinc de calaix. “Si m’ho demanen”, “si es planteja”, potser estaria disposat a “escoltar” “qualsevol opció” encara que “no en tinc ganes”. “No és la meva prioritat, ni la meva preferència, ni la meva il·lusió”. I ara! Sempre un subjecte indeterminat i un predicat que no s’acaba de concretar. Que no fos dit, Déu me’n guard, que anem pels llocs pidolant com captaires. Després hi ha aquest relat ple de contradiccions, mai diàfan i sempre entre línies, segons el qual la consulta del 9-N va ser un acte heroic del qual ha patit duríssimes seqüeles, que contrasta amb un 1 d’Octubre gairebé irresponsable, que s’hauria d’haver evitat convocant eleccions anticipadament i que els seus assenyats correligionaris no haurien perpetrat mai si no fos per les pressions externes dels eixelebrats d’ERC i la CUP. Possiblement això darrer sigui cert, però si el que férem el 2014 no hagués estat poca cosa més que una enquesta, amb les evidents restriccions d’èpica i audàcia que tal exercici implica, aleshores el 2017 no hauria calgut deixar clar on han situat els límits de les nostres llibertats col·lectives, amb totes les conseqüències que això ha comportat.