Israel, a la deriva

L'atac en aigües internacional de l'exèrcit israelià al vaixell Mavi Marmara, que ha causat la mort de més de deu persones, és una mostra de la deriva autista de l'actual govern israelià, que porta el Pròxim Orient a una situació que allunya encara més el necessari acord de pau amb els palestins. Un acord que hauria significat la creació d'un estat palestí i l'anunciat reconeixement d'Israel per tots els països de la Lliga Àrab. Per més que sigui cert que, com s'ha vist a les imatges, alguns dels cooperants del vaixell colpegessin amb un pal els soldats que assaltaven el vaixell des d'helicòpters, res no justifica que usessin d'armes de foc.

Disparar contra civils en un vaixell ple de periodistes, diputats de sis països europeus i la premi nobel de la pau Mairead Corrigan Maguire, i provocar-hi una matança, no pot ser fruit d'una mala planificació operativa de les forces especials d'Israel. Més aviat mostra aquesta deriva esquizofrènica de la qual és incapaç de sortir l'estat jueu. I les declaracions posteriors dels líders polítics israelians, que van dir que els soldats havien disparat en defensa pròpia, mostren, no sé, si la visió malaltissa de la realitat que té Israel o, el que seria pitjor, la voluntat d'Israel de tensar la situació per tenir aquest estiu una nova guerra amb la qual alguns voldrien esclafar Síria, la guerrilla libanesa de Hezbol·là, Hamas a Gaza i, de passada, bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes. Seria una fugida endavant d'Israel per intentar esclafar aquells que l'estiu del 2006 i el desembre del 2008 no van poder derrotar ni Beirut ni Gaza, en dos conflictes que militarment Israel va perdre.

Hamas ara en surt reforçat, perquè demostra amb aquest atac als vaixells que tot el diàleg que volia recuperar Mahmud Abbas amb Israel és impossible i se sent legitimat davant del món musulmà per continuar desafiant Israel. I l'Iran també en surt beneficiat, perquè veu legitimat el seu «no» frontal a qualsevol diàleg amb Israel i legitima el suport que dóna a Hamas i Hezbol·là. I totes les gestions de Barack Obama per forçar Israel esdevenen inútils, per no parlar del paper de la Unió Europea, que ara presideix Rodríguez Zapatero, que pensava cloure el seu mandat amb la fracassada abans de començar a caminar Unió per a la Mediterrània. I el que es fa més incomprensible és que aquest atac en aigües internacionals s'hagi fet contra un vaixell turc, quan Turquia era fins fa un any i mig un aliat militar i econòmic d'Israel i havia fet de mediador moltes vegades entre Israel i els àrabs o l'Iran.

Israel s'amaga darrere la bandera de l'antisemitisme per desqualificar qui el critica. Ven la imatge a la seva població que són nous nazis i Hitlers en potència tots aquells que defensen els palestins. Israel, com a poble, pateix el que s'anomena la síndrome del nen maltractat. Qui ha estat maltractat de petit, sovint, si d'adult algú li porta la contrària, es mostra incapaç d'escoltar qui el contradiu, i hi respon amb tota la seva ira, com si s'estigués defensant de qui el va agredir en una època passada. Israel, quan viola una vegada i una altra el dret internacional, quan reclou els palestins en guetos encerclats per un mur, quan fa càstigs col·lectius a la població o bombardeja amb fòsfor blanc centres de l'ONU i la Creu Roja, quan mata civils desarmats en aigües internacional, aplica a escala més o menys petita uns mètodes de terror que el poble jueu ha patit abans. I, evidentment, acusa de genocides i antisemites tots aquells que no li donen raó. Ningú pot acusar els dos cooperants catalans que anaven al vaixell, Manuel Tapial i Laura Arau, d'antisemites o de simpatitzants de Hitler. L'últim cop que els vaig veure va ser fa tres setmanes a Vic, en la presentació que ells mateixos organitzaven del llibre de Joan Cantarero La huella de la bota, en el qual s'explica les connexions de l'extrema dreta espanyola amb dirigents de les SS alemanyes que vivien refugiats a Espanya als anys vuitanta i noranta.

Potser els únics que poden canviar el rumb d'aquesta deriva bèl·lica a la qual porten Israel Benjamin Netanyahu i el seu govern és la mateixa població d'Israel, però, ara per ara, acostumada a aquesta guerra eterna, que com una maledicció bíblica acompanya la història d'Israel, res no fa pensar que impulsi un canvi de rumb. També pot ajudar que els líders israelians abandonin aquesta política els lobbies jueus americans. Segur que els polítics israelians els faran més cas a ells que no a Obama, l'ONU, Rodríguez Zapatero en nom d'Europa i la mateixa Lliga Àrab.