Núria Pradas
Escriptora
En temps de coronavirus
Al principi, quan tot es va parar, em vaig enfadar amb el món. M’ho vaig prendre de manera personal. Per què em passava això, A MI? El dilluns 9 de març m’acabaven d’entregar el premi Ramon Llull i davant meu s’obria un panorama engrescador. Recordo aquell dia com l’últim testimoni d’una vida feliç o, si més no, normal.
De mica en mica, amb el pas dels dies i a mesura que s’anava obrint davant dels nostres ulls astorats la magnitud de la tragèdia, vaig anar sortint del meu pobre i encongit infern personal i vaig anar aterrant en el malson col·lectiu en què vivim tots. I quan dic tots, no calen aclariments, vull dir tot el món. Les xifres diàries d’infectats, de morts, ens aclaparen. Cada dia busquem a les notícies de tots els mitjans aquella dada esperançadora que tant triga a arribar. El final del malson és llunyà i incert.
Soc una confinada en un món confinat. No podem fer altra cosa que tancar-nos a casa i esperar. Esperem que la infecció remeti, que els científics trobin la cura del mal. Fins i tot, esperem que els polítics sàpiguen fer la seva feina.
He hagut d’empassar-me la ràbia i la por. He hagut d’acceptar la situació i buscar les meves estratègies per suportar-la. El pas dels dies m’ha anat mostrant el que ara és essencial i el que no ho és, i ho he intentat resumir en tres punts: establir una rutina, no perdre el respecte personal cap a nosaltres mateixos i trobar l’espai propi de benestar.
No passar-se el dia al llit ni atracar la nevera cada quart d’hora, mantenir la higiene i desterrar el pijama i els xandalls són coses elementals, a les quals, tard o d’hora, s’hi arriba per pur esperit de supervivència.
Trobar els espais que converteixin aquests dies diferents en uns dies realment viscuts, plens i útils dependrà, em fa molt l’efecte, de com hàgim viscut els altres dies de la nostra vida, els dies normals, de quins refugis personals i íntims hàgim creat al llarg de la nostra existència.
En el meu cas, òbviament, el meu espai personal passa per la literatura, que és no solament la meva professió, sinó l’escenari d’incomptables hores felices i no tan felices, l’aprenentatge, la calma i la llibertat.
Ara per ara estic fent més de lectora que d’escriptora. Una de les primeres tasques que m’he imposat aquests dies ha estat ordenar la meva petita biblioteca. L’he reorganitzat. Jo, que no em sé desprendre de res, he eliminat alguns volums sobrers. He fet una llista de llibres que esperen torn per ser llegits i, sobretot, he repassat els volums de poesia.
Poesia! Sabeu que els poetes ja ho han dit tot? Sabeu que saben posar paraules als nostres pensaments, als sentiments? Fins i tot a aquells que amaguem? Els que no compartim? Quant de consol en els versos dels poetes que habiten les meves lleixes! “L’angoixa em tenalla, em pren en breus misteris d’inquietud i acreix les meves ànsies que, de vegades, s’alcen a tot vent”, escriu la Montserrat Abelló, una de les meves poetes preferides, a El cor de les paraules.
No digueu que no és un bon consol, una bona i sàvia companyia. I així, entre llibres i paraules, vaig passant els dies tot esperant despertar del malson. Cuidem-nos!!!