Sort d’Europa!

La tempesta perfecta sobre el món ha arribat sobtadament a través d’un virus desconegut. L’activitat econòmica, el comerç i la borsa han caigut brutalment, com no es veia en dècades.

La crisi econòmica anirà per barris i serà en forma de V o d’U, en funció de si l’aturada de l’activitat dura pocs mesos o bé s’allarga en el temps. Això dependrà sobretot de l’encert dels governs a l’hora d’aplicar mesures que evitin el tancament massiu de pimes i autònoms si es produeix un trencament de les cadenes de pagament entre agents econòmics.

Avui molts “experts” critiquen Europa perquè no fa res. Si per Europa s’entén Unió Europea, llavors no poden demanar la lluna en un cove. Quanta gent sap, per exemple, quin és el pressupost de la UE? Només era de 149.000 milions d’euros l’any 2019 (menys de l’1% del PIB europeu!), una xifra equivalent a quatre vegades el pressupost de la Generalitat. Als Estats Units, en canvi, el govern federal disposa d’un pressupost de despesa pública equivalent al 20% del PIB dels EUA i té competències en molts àmbits que a Europa els estats sempre han negat a la UE: inversió en infraestructures, rescats per desastres naturals o crisis financeres...

Si per Europa entenem Banc Central Europeu, cal dir que a Frankfurt han tornat a fer bé la feina. Si el 2008 el BCE va trigar a reaccionar –Draghi anuncia el seu famós “whatever it takes” el 2012–, ara ha estat només qüestió de dies: el BCE ha anunciat programes de compra massius i il·limitats de deute públic i privat, i la UE també ha aixecat temporalment els límits de dèficit públic estatals. Europa, cal concloure, ha estat un cop més a l’altura.

Imaginem-nos la situació d’Espanya sense Europa i sense el BCE i l’euro: la crisi del 2008 possiblement ens hauria abocat a un escenari com a l’Argentina: altes inflacions anuals i tipus d’interès de dos dígits, depreciacions molt intenses del tipus de canvi, control de capitals i corralitos bancaris. Sense les compres del BCE, gairebé ningú no compraria deute espanyol als mercats financers globals i la prima de risc estaria desbocada.

En relació amb el 2008, ara, si més no, la crisi no prové de l’interior del sistema financer, sinó d’una aturada forçosa de l’activitat provocada per una pandèmia. Un altre punt fort avui és la valuosa experiència acumulada per part de bancs centrals, governs, economistes i acadèmics sobre el que es va fer bé i el que no el 2008.

Catalunya va sortir de la crisi del 2009 creixent principalment cap als mercats europeus: el 2008 només 1/3 de la producció catalana s’exportava i 2/3 es venia al mercat espanyol, però el 2018 la situació ja s’havia invertit. Catalunya ha passat de 3.000 a 8.500 multinacionals entre el 2008 i el 2019, i gairebé ha duplicat les exportacions i el tràfic aeroportuari i portuari. El sector turístic, el de fires i congressos i l’agroalimentari han presentat també resultats extraordinaris.

Catalunya, per tant, ha tret un gran profit de la “mica d’Europa” que tenim, en forma de mercats de lliure circulació de persones, béns, serveis i capitals i, sobretot, de la moneda única i del BCE.

Als països nòrdics, la crisi del 2008 va ser curta gràcies als ràpids i amplis consensos interns que s’hi formen quan hi ha una crisi forta. Al sud d’Europa, en canvi, a la crisi financera del 2008, reconeguda tard i malament a Espanya, s’hi va afegir la crisi del deute del 2011-2013.

Avui poden comparar i exigir la implantació de ràpides i eficaces decisions anticrisi dels millors països europeus, i deixar en evidència encara més el centralisme espanyol si prioritza, com el 2008, rescatar primer l’Ibex 35. Avui veiem com “governs neoliberals” europeus, com diuen despectivament a Madrid, dicten ràpidament rendes bàsiques, rescaten pimes i autònoms i ofereixen ajornaments massius d’impostos. A Madrid, en canvi, “el govern més progressista de la història” per ara ofereix una immensa teranyina burocràtica per accedir als “ajuts” que sembla que busca el desistiment de moltes pimes, feta a mida per facilitar el rescat de l’Ibex 35.