Un senyal d’avís per a la universitat

La universitat, com qualsevol altre àmbit de la societat, ha patit una enorme sotragada arran de la crisi que estem vivint. Així i tot, soc dels que m’ho miro des d’una perspectiva relativament positiva perquè, a pesar de tot, s’ha posat damunt de la taula tot un seguit de qüestions que estic segur que no oblidarem i amb tota probabilitat haurem de debatre i afrontar.

Permeteu-me que comenci pel final. A la pregunta com en sortirà la universitat quan tot aquest malson s’acabi jo crec que en sortirem amb una gran ressaca –com gairebé arreu– però a la vegada enfortits per tot allò que a marxes forçades hem hagut d’improvisar, assajar i adaptar.

Tinc la sort de pertànyer a una universitat (la de Girona) i a una facultat (la d’Educació i Psicologia) que des que les coses anaven mal dades ha posat a disposició del professorat i de l’alumnat diversos recursos telemàtics per adaptar l’educació presencial a l’educació virtual. A banda d’això, aquesta universitat i facultat han endegat una política de comunicació clara i transparent anticipant-se a la complicació de l’escenari que ens hem anat trobant. Això, que ho faci una institució pública, invalida la concepció –malauradament tan estesa– que el sector públic en general i les universitats finançades amb fons públics en particular són organitzacions enquistades i amb poca capacitat adaptativa. La universitat on jo treballo us ben asseguro que en aquesta crisi ha demostrat tenir, en molts aspectes, perspectiva de futur i capacitat per donar instruments –fonamentalment tecnològics– per no aturar el ritme de les classes i assegurar-ne la qualitat, adaptant els propòsits inicialment establerts fixats en una situació de normalitat.

Bé és veritat que aquest procés de transformació ens l’hem de mirar amb la cautela d’una perspectiva crítica: s’ha hagut de fer en molt poc temps (un cap de setmana i escaig), sense tenir en compte la situació personal del professorat (si a casa hi ha infants o adolescents, si s’ha de tenir cura d’avis o gent desvalguda, etc.) i obviant el nombre d’assignatures a impartir o el nombre d’alumnes que cal atendre. També haig de dir que veig difícil fer-ho d’una altra manera però fent-ho així bé és veritat que ha generat un estrès considerable entre el professorat i un cert desconcert de l’alumnat ja que, en més d’una ocasió, s’han vist imbuïts per una allau de correus, de treballs, de videoconferències... difícils de gestionar.

I si bé els recursos tecnològics que estem utilitzant penso que ens han servit per no aturar la marxa del curs i per avesar-nos obligatòriament a aquests recursos, considero també, almenys en el meu cas, que m’han convidat a fer un parell de reflexions: la primera, la necessitat de valorar fins a l’enyor les classes presencials, perquè en molts aspectes són insubstituïbles, i, en segon lloc, ser enormement caut per no dir desconfiat amb les veus que pregonen la virtualització (total o majoritària) del fet educatiu, emparant-se en un discurs innovador que no té altre propòsit latent que fer una educació de masses més barata i deshumanitzada.