Ismael Palacín
Director de la Fundació Jaume Bofill
Confiança en l’escola, eines i acompanyament
Aquesta crisi suposa l’experiment educatiu massiu més sobtat i immersiu de la història. Jo afegiria que són molts experiments alhora: reinventar l’aprenentatge en una situació límit, convivència familiar intensiva, compaginació de feina i criança, usos de tecnologia educativa accelerada, cooperació família-escola.
Un període tan llarg de tancament d’escoles és un trasbals per a infants, famílies i docents. Fins ara ple de limitacions, amenaces i inseguretats. Avui us proposo destacar el que estem aprenent pels reptes de futur.
Sempre s’ha dit que l’educació necessita canvis lents. Quan la tempesta passi l’educació tornarà a la normalitat coneguda, però les escoles hauran revolucionat per sempre la seva experiència.
En poc temps la societat hem redescobert el valor d’un mestre fora del regne de la seva aula. En la distància s’ha fet més patent que l’aprenentatge necessita tutoria, mentorització, orientació i vincle, i que el bon mestre esdevé un referent més que un impartidor de continguts dosificats.
Ara molts docents han reivindicat la importància d’actuar com un equip, de liderar valors i crear climes d’esforç i motivació que sostinguin l’escola com una comunitat. Quan “acabar el temari” és impossible, moltes escoles han podat el currículum per apostar per l’aprenentatge més competencial.
Hem entès que l’aprenentatge necessita personalització, i que ni cent fitxes diàries ni cap sofisticat programari tecnològic poden suplir-la. Sense la conversa al passadís, molts mestres truquen un a un als alumnes més desconnectats per restablir el vincle.
S’han fet més paleses que mai les desigualtats digitals a les llars dels alumnes, per la impossibilitat d’acostar oportunitats telemàtiques a infants que no tenen prou connectivitat a casa, ni tan sols dispositius. Aquest abisme que afecta l’aprenentatge ja existia, i estem aprenent que no seria tan difícil proveir aparells i connexió a qui li cal.
La resistència de moltes escoles a incardinar la cultura digital en les pràctiques docents ha estat substituïda per un esperit més explorador en un esforç admirable dels equips. La tecnologia agreuja les desigualtats socials? Ara veiem que si l’escola no ofereix cultura digital, privem els alumnes en desavantatge de la seva única oportunitat d’assolir el que a casa no els podran oferir.
L’administració (que durant anys havia negligit amb les beques menjador) ha estat capaç d’oferir targetes moneder en un temps rècord a les famílies que ho necessiten.
Els mestres han après a involucrar més les famílies, i aquestes han redescobert la cooperació amb l’escola per la necessitat d’entendre millor què aprenen els seus fills, com es motiven i com promoure curiositat, hàbits i autonomia.
Hem vist com l’aprenentatge s’enriqueix amb multitud de recursos didàctics en línia, i quan tornem el podem reconnectar amb les mil oportunitats de l’entorn comunitari.
Qui impulsarà això? Molts equips de mestres i les xarxes d’innovació, però també una administració que no només haurà de fer decrets i proveir recursos: ens cal que ofereixi confiança, eines i acompanyament intensiu.