El món de demà

Es recuperarà la producció, però eixugar el llast generat serà cruel. Vindrà per la via indirecta, ja que qui ha assumit el tràngol de tot plegat són els governs. L’encara més gran nivell d’endeutament deixarà els comptes públics molt tocats. Europa no és prou compassiva i els retrets nord-sud ens allunyen cada cop més de crear institucions efectives i capital social (confiança entre les parts). En l’anàlisi econòmica debatrem la gestió del deute públic en un moment d’interessos baixos però amb primes de risc de país i sense la inflació necessària per abaratir el cost del deute. Tornarem a discutir retallades pressupostàries. El valor dels sectors de protecció social i els aplaudiments als professionals no es traduiran en despesa. Més desencís entre el dit i el fet.

La tecnologia de fer les coses canviarà. El Gran Germà ens vigilarà individualment. Les apps ens seran facilitades per a la nostra conveniència; portaran aparellades dades que en part seran de salut individual, pública, mediambiental, de qualitat de vida i de ves a saber què. Això permetrà a les democràcies menys consolidades certs abusos autoritaris contra la llibertat individual.

Com la mort, el virus ens ha igualat. La desigualtat social es farà, però, encara més gran. Certament, tots hem hagut de passar per un filtre similar, però el culte personal es tornarà a associar a qui més pot gastar en prevenció via aquells certs o falsos ginys que apareixeran. La solidaritat haurà durat el que ha durat el confinament. La por de l’altre i la cura d’un mateix reapareixeran. Les polítiques públiques de control ho facilitaran: cribratges, identificadors, portes separades, circuits distints segons si ens ha marcat o no el virus. Una llàstima.

Els liberals antiimpostos, passades les condonacions i moratòries fiscal conjunturals, tindran menys arguments. Els podemites i assimilats desbarraran per la falta de seny en l’autolimitació del seu argument. Es revalorarà durant un temps la importància de tenir bones institucions que funcionin i professionals públics amb motivació intrínseca (l’extrínseca, els diners, no millorarà), i de formar bons analistes en la gestió pública i en l’avaluació adient de les decisions a prendre fora del mercat. Caldrà veure quant perdura i en què es tradueix.

La globalització farà més por: serem refractaris a bellugar-nos tant i sospitarem dels forans, i encara més dels immigrants pobres, per allò de “ves a saber quin mal ens poden portar”. La cohesió social patirà.

Políticament, els partits extremaran posicions en els dos eixos: els sobiranistes, per la creença que, amb aquesta Espanya i aquesta gestió dels nostres interessos, no hi ha res a fer; la resta, a l’entorn de les mancances de la solidaritat. En l’eix esquerra-dreta, ressuscitarà la polèmica d’haver salvat els bancs en el passat i que no s’ha fet prou després per les persones, amb reivindicació d’estatalització i extremant els arguments entre l’Estat i els mercats. Funcionant més per mantres, la polarització augmentarà. El corona haurà salvat l’escàndol de l’altra corona.

Haurem après a treballar d’una altra manera, a no ser científicament tan supremacistes, mostrant la fragilitat que ens envolta. Recuperarem nous sentits per a la nostra vida diària, un pèl de carpe diem i una certa espiritualitat per la consciència de pensar més el que fem i on anem.

Les xarxes ens hauran ajudat a protegir-nos, a autoafirmar els nostres prejudicis, clústers psicològics o zones de confort (“entre els nostres ens sentim millor”); però això ens haurà polaritzat més. En tot cas, el benefici addicional amb què valorarem fruir de bona qualitat de vida farà un salt majúscul quan el malson s’hagi acabat. El virus de la Covid-19 serà declarat, a l’estil d’Ibsen, l’enemic del poble: Sant Jordi haurà de matar la bestiola! I farem molt d’esbarjo per Sant Joan, l’any que sigui; en particular, els catalans menorquins! I tants altres que veuen ajornades les seves festes!