Ser-hi més que mai

Dies d’incertesa. Així és com moltes persones defineixen una de les situacions més insòlites que ens ha tocat viure. Tancades a casa en diferents formats; a soles, en família, amb amistats..

Amb la pèrdua d’una quotidianitat sovint poc valorada, ara passem les hores i els dies amb l’objectiu que el distanciament social pugui ser un element clau per combatre aquesta Covid-19 que està posant en crisi les nostres vides i tot un sistema que es pensava i sentia indestructible i de sobte d’un dia per l’altre ha mostrat una extrema fragilitat.

I és que la vida, que en essència està carregada d’incertesa, ha topat amb el miratge col·lectiu que havíem construït d’una realitat feta a mida, basada en un sistema capitalista que ens projecta en el tenir i desdibuixa el ser. Ara cada instant ens situa en el ser, a redefinir-nos i viure d’una altra manera amb nosaltres però també amb la resta. La incertesa del demà ens obliga a centrar-nos en el moment que vivim perquè alhora és el que ens dona certa estructura i control de la situació i ens ajuda a calmar aquesta sensació de no saber què passarà.

Moments de contradiccions, de solitud però alhora amb més connexió i cures amb la resta que mai. Colpejades per la situació i amb certa anestesia emocional, hem d’aprofitar la oportunitat per gaudir d’un dels béns més preuats i desitjats de la nostra societat: el temps.

La crisi que estem vivint està esdevenint un aprenentatge en molts sentits. També en el dels privilegis personals i col·lectius.

I és que tot i la complexitat del moment, la realitat ens mostra de nou com la cruesa d’aquest virus s’acarnissa més amb determinades persones que es troben i potser es trobaven ja, en situacions d’elevada complexitat. I una d’aquestes, on sabem que l’impacte del confinament pot esdevenir asfixiant i d’una cruesa extrema és en el cas de dones (i els seus fills i filles) víctimes de violència masclista i que conviuen amb el seu agressor.

Darrerament s’han fet públiques les dades que evidencien l’augment de trucades així com de comunicacions via correu electrònic o converses per missatgeria amb els serveis d’atenció i assessorament a dones durant aquest període de confinament. I és que conviure amb l’agressor, sense la quotidianitat que et permet sortir de casa, sense espais de distensió de la situació, sense l’oportunitat de poder marxar, trucar o compartir amb algú pot fer insostenible la situació. Perquè l’aïllament del mateix confinament és utilitzada per l’agressor per poder tenir més control i poder sobre ella. Per aquest motiu és indispensable que les tinguem presents i que ens fem visibles, mostrant-nos properes i proactives per trencar el sentiment de solitud. Que sàpiguen que hi som, ara i quan acabi aquest confinament perquè llavors probablement moltes podran fer el pas i posar fi a aquesta violència. I alhora que els agressors sentin la pressió d’un entorn que els mira, que hi és i que està amatent a les seves reaccions, perquè el confinament no significa impunitat. Ara més que mai no és temps d’espera, sinó que és temps de ser-hi presents i disponibles.