Opinió

la tribuna

La «monja santa»

L'autor reflexiona sobre el cas d'una monja d'Arizona excomunicada per haver estat d'acord amb la decisió d'una mare que, obligada per la circumstàncies i la fatalitat, va interrompre l'embaràs

La monja havia après a ser filla de Déu. Ara, en virtut de la llei del més fort, acaba de saber que és súbdita de l'església

Hi havia una vegada una monja que treballava d'infermera en un hospital. La seva dedicació als malalts era tan abnegada i caritativa, que era coneguda no pel seu nom sinó pel sobrenom de la monja santa, tal era el seu carisma de persona virtuosa. La llàstima és que aquesta monja d'Arizona, ara fa ben poc, ha estat fulminada pel llamp de l'excomunió eclesiàstica. El bisbe de la diòcesi (Phoenix) va ser el deus ex machina que la va fulminar. Actualment ni tan sols és monja. No és que hagi plegat, és que l'han doblegat. Tampoc no ha penjat els hàbits, sinó que els seus hàbits cristians han quedat penjats d'una forca. Maleïda pel bisbe, la monja santa continua més santa que mai als ulls dels malalts de l'hospital. La gran pregunta que es fan és si el bisbe no estarà més malalt que cap d'ells. I potser no n'és conscient. De tota manera, encara que ho sabés, i suposant que fos hospitalitzat en el mateix hospital on treballa l'esmentada monja, seria l'únic pacient que no rebria les atencions de la monja santa. I no perquè ella no els hi volgués prestar sinó perquè ell els refusaria. Això crea tanta inquietud en els malalts, que no entenen que ells estiguin hospitalitzats i el bisbe, en canvi, campi al seu aire. Contaminant l'aire, ja que la seva malaltia, per força deu ser contagiosa, atès que clergues i religiosos del bisbat es mostren indiferents o bé silents davant l'actitud incomprensible del seu bisbe. Què ha pogut succeir per arribar a un extrem com aquest?

Per saber-ho només cal entrar a l'hospital. Resulta que –un parell de mesos enrere– es va presentar a urgències una mare de tres fills, en estat de bona esperança del quart fill. L'estat era de bona esperança, però l'esperança de la mare estava en molt mal estat. Sentia un gran desassossec. Els metges que la van atendre de seguida en van saber la causa. El fill que portava en el ventre, sense ser encara una vida, era una amenaça de mort per a la mare. Una amenaça creixent, ja que les expectatives del nasciturus, en la mateixa mesura que augmentaven, feien disminuir les esperances de vida de la mare. El dilema, doncs, era evident: què cal fer en un cas semblant? Que prevalgui el famós dret del nasciturus o que prevalgui el dret de la mare a decidir per si sola, més que més si la seva pròpia vida depèn de la seva decisió, sense oblidar que també en depèn que els altres tres fills es quedin orfes de mare? Heus aquí el dilema: quin dels dos mals és menor? La resposta, evidentment, només la podia donar la mare. I aquesta, després d'escoltar els metges i de deixar-se aconsellar per la monja santa, va optar per perdre el fill que era en camí, abans que deixar orfes tots quatre fills, i de perdre ella mateixa la seva vida, la qual cosa, en tant que mare, significava una espècie de suïcidi difícil d'imaginar. La mare, per tant, es va veure obligada moralment a perdre el fill, és a dir: a interrompre voluntàriament l'embaràs. La pena que devia sentir és la mateixa que deu tenir qualsevol mare davant d'una fatalitat semblant.

Interrompre voluntàriament l'embaràs és quelcom que l'església considera gravíssim, ja que suposa –segons argumenta– contravenir una sagrada llei natural, que ningú no sap exactament en què consisteix. Tal vegada sigui un dret anterior al dret, de valor universal, inscrit en la naturalesa, i que serviria de fonament al dret positiu. En realitat, no és res d'això. Segons Spinoza, el dret natural és el dret que assisteix el fort a prevaldre –per la llei de l'embut– sobre el feble. És el mateix dret que té el peix gros de menjar-se el petit. Funciona a la selva. Però no en la societat, que es regula pel dret positiu: pel conjunt de lleis que permeten passar, gràcies a l'Estat, del dret considerat en abstracte al dret de fet. El dret positiu, doncs, és el dret que de fet existeix. No n'existeix d'altre. És gràcies al dret positiu que la convivència és possible. Avui dia tothom sap que no hi ha drets sense deures. De tal manera que, els deures que jo tinc, els tinc en virtut no únicament dels drets dels altres, sinó en correlació als deures que els altres tenen amb mi. I el mateixa cal dir de la llibertat: aquest bé tan preuat està en correlació a la llibertat dels altres, tan sagrada com la pròpia. Això és el que entenem per civilització, el dret positiu ens separa de la llei de la selva. La llei en virtut de la qual el bisbe de la diòcesi de Phoenix va fulminar la monja santa amb l'excomunió. Sense contemplacions. Per haver estat d'acord amb la decisió de la pobra mare, obligada per les circumstàncies i la fatalitat a interrompre l'embaràs del quart fill. La monja havia après a ser filla de Déu. Ara, en virtut de la llei del més fort, acaba de saber que és súbdita de l'església.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.