Entabanador Sánchez

Pedro Sánchez es creu un entabanador de primera. Com un d’aquests jugadors de carrer que t’ensenya un moment en quin dels tres cubilets hi ha la moneda, llavors et mareja ben marejat i t’acaba robant la cartera. Diumenge, per exemple, va tenir la barra de vendre que durant l’estat d’alarma hi ha hagut “cogovernança”. Cogovernança; com si el govern espanyol no hagués imposat dia sí, dia també, des del 14 de març, totes les seves decisions a les comunitats autònomes. Que els ho expliquin, a la consellera Vergés, al conseller Buch i al president Torra, quin marge han tingut per decidir coses importants sobre la situació sanitària, de mobilitat i general de Catalunya.

Sánchez, l’entabanador, mou els cubilets, fa discursets de coach cada dissabte a la nit, amb aquella cara com de qui no ha trencat mai cap plat, i ens vol fer creure a tots plegats que sí, que hi ha hagut cogovernança i que ara, finalment, les autonomies recuperaran la “governança plena”. Sánchez no només fa avinent que les competències del govern de la Generalitat són cedides per l’Estat i que, per tant, aquest les pot retirar sempre que vulgui al·legant situacions excepcionals –tractant-se de Catalunya, sempre trobaran algun motiu excepcional–, sinó que aconsegueix que alguns se’l creguin. Sánchez, l’entabanador, sap prou bé que Catalunya no podrà decidir gaire res fins a final del mes de juny quan, llavors sí, l’estat d’alarma ja sigui història.

Sánchez, l’entabanador, no hauria de xerrar tant i prendre exemple dels discursos del primer ministre canadenc, Justin Trudeau, que en dos minuts en té prou per anunciar mesures contundents i tranquil·litzar la població. Sánchez, l’entabanador, no hauria de fer tants discursos buits i mirar més cap a Alemanya on la cogovernança és una cosa real i on els diferents lands discuteixen cara a cara amb el govern de Berlín les grans línies d’actuació i després cadascú decideix com i quan les aplica. Però això, ja se sap, en un estat com l’espanyol, on els diaris de la capital s’escandalitzen, cada cop que poden, del poder autonòmic en sanitat o ensenyament i clamen per l’harmonització; això, en estats com l’espanyol, malauradament, és com predicar al desert. La solució a tants despropòsits també la coneixem des de fa temps. Dels entabanadors i d’estats com l’espanyol, com més lluny, millor.