I a vostè, l’espien?

Si no fos que ara cada dia en passen dues o tres de grosses, i que estem en plena pandèmia, em sembla que estaríem tots indignats, enrabiats i no sé quantes coses més amb tota aquesta història de l’espionatge als polítics catalans, aquesta mena de Catalangate que hem descobert. Fa molt de temps que ho sabem, que s’hi val tot. Què era, si no, l’operació Catalunya, aquella amb proves falses, manipulació de dades, converses enregistrades il·legalment, filtracions a la premsa i no sé quantes coses més? A qualsevol país del món (a qualsevol país democràtic, s’entén) algú hauria de dimitir, deia a principi de setmana el president de la cambra catalana, Roger Torrent. No es preocupi, president. Ni plegarà ningú ni s’admetrà res. Perquè si ja és del gènere no-sé-què que t’enxampin quan espies, més ho deu ser reconèixer-ho, no? És un escàndol, i que ens hàgim acostumat als escàndols no vol dir que ho hàgim de trobar normal, això que espiïn el president del Parlament, el conseller Puigneró i l’exconseller Maragall. I ves a saber qui més. O no se’n recorden, que les delegacions catalanes a l’exterior les van tancar després d’haver fet un seguiment de les seves comunicacions? O no se’n recorden, que al cotxe del president Puigdemont, a l’exili, un bon dia hi van trobar unes balises de seguiment? Són massa coses juntes, i més quan resulta que els programes de seguiment són de tecnologia israeliana i l’empresa que els comercialitza només en ven als governs. Vostè té la sospita que l’espien? Doncs sospita bé. Durant temps sentíem a dir que a moltes de les reunions de govern els mòbils es deixaven a l’exterior per si estaven intervinguts Paranoies, deien alguns. Doncs ja ho veuen. Que tinguis la paranoia que et persegueixen, ja ho saben vostès, no vol pas dir que no sigui cert, que et persegueixen. I ara ja ho sabem tots. L’espien? No ho sé. Faci’s primer una altra pregunta: vostè és independentista? Si ha respost que sí, ja em sap greu, és més que probable que sí, que l’espiïn.