Les banderes dels altres

21 de juny del 2015. Durant l’acte de presentació com a candidat del PSOE a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez apareix amb una enorme rojigualda com a decorat mentre es defineix com “un patriota” i recorda “la història conjunta de Catalunya i la resta d’Espanya durant segles”.

19 de setembre de 2015. En un acte a Santa Coloma de Gramenet, el candidat del PSC, Miquel Iceta, lamenta que es critiqui Sánchez per no posar banderes espanyoles a Catalunya i es mostra disposat a arreglar aquesta “anomalia”. Immediatament apareix a la pantalla una rojigualda de 4,40 metres d’ample per 2,60 d’alçada.

19 de març del 2019. Ja com a inquilí de La Moncloa, Sánchez compareix davant de quinze banderes espanyoles en un acte dedicat a “protegir l’ideal d’Europa”.

23 de juliol del 2020. Durant la darrera compareixença a les Corts abans de les vacances d’estiu, Sánchez es presenta amb una mascareta que du la bandera espanyola impresa, talment com l’expresident Aznar o els diputats de Vox.

21 de setembre del 2020. Amb la pandèmia totalment descontrolada a Madrid, Sánchez compareix al costat d’Isabel Díaz Ayuso i, just al darrere, col·loquen una filera de 24 banderes, la meitat de les quals espanyoles.

Els exemples anteriors no tenen cap ànim d’exhaustivitat. Però, per si mateixos, posen de manifest una obsessió malaltissa del PSOE (ja ni parlem del PP, Cs o Vox) per les banderes espanyoles. Això sí, els nacionalistes sempre són els altres.