Contrapunts al no-diàleg

L’Espanya que coneixem ha fet tot el possible per fer desaparèixer els elements identificadors de la identitat col·lectiva de Catalunya, que és instrument de cohesió social i d’expressivitat creadora, segons es va acordar a la Declaració de Barcelona de 1996. Malgrat les obligacions internacionals assumides per l’Estat, segueix viva la negativa constant a reconèixer el dret del poble català a la seva independència. Les lleis s’han utilitzat per imposar límits als drets, justificar la negació de l’existència de la nació catalana, malgrat la resolució 47/135 de les Nacions Unides, de 18 de desembre de 1992, sobre el concepte de minoria nacional, aplicable a Catalunya.

La Constitució espanyola del 1978 que s’aplica a Catalunya, concebuda com a irreformable, contradiu el principi bàsic d’una democràcia, creant un règim ambigu que ha permès les accions autoritàries del govern. La resolució del Tribunal Constitucional de l’11 de setembre del 2020 en què es denega la suspensió de les ordres de detenció i ingrés a presó vigents a Espanya del president Puigdemont i del conseller Antoni Comin, és una nova demostració de com opera la marca de l’autoritarisme espanyol. Diuen ara que aviat es reunirà la mesa de diàleg. És inacceptable que el govern espanyol hagi esperat a veure si el president Joaquim Torra resultava judicialment inhabilitat. Ja no havien d’haver donat lloc a aquesta situació, si de veritat volen dialogar sense marcs compromesos i obligatoris.

La lliure determinació d’un poble per accedir a la independència està reconeguda per l’article 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 i els Pactes Internacionals de Nova York del 1966, i aquesta declaració és llei a Espanya des del 1990, encara que els tribunals no ho reconeguin. Hem d’exigir, doncs, el reconeixement immediat del dret del poble català a ser protegit com a minoria nacional davant tota discriminació, com és el cas de la sentència del Tribunal Constitucional del 27 de juny del 2010, que va negar el fet nacional català. Els drets imprescriptibles i innegables de Catalunya no estan supeditats a una Constitució contradictòria amb el fet nacional català, sinó que venen de molt abans. També cal que el Regne d’Espanya reconegui ser inaplicable i invàlid el Decret de Nova Planta de Felip V del 16 de gener del 1716 que va suprimir les institucions de Catalunya i va prohibir la llengua i la cultura catalanes, infringint els acords del Tractat d’Utrecht de 7 abril del 1713.

No veiem, però, el compromís de l’Estat de promoure la pau, el pluralisme i la no-discriminació de Catalunya, la tolerància, el respecte i el benestar del poble català, com a poble europeu d’acord amb el que preveu l’article 21 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, del 2007. Han de reconèixer a Madrid, per tant, que les Nacions Unides, igual que l’OSCE, organitzacions a què pertany el Regne d’Espanya, legitimen els drets minoritaris de tots els pobles, reconeixent a més el dret a la lliure determinació dels pobles sobre el seu futur polític, econòmic, social i cultural.

Segueix pendent de diàleg la renúncia del govern de l’Estat espanyol a la repressió contra l’independentisme català, acceptant Espanya trobar solucions per acceptar i aplicar a Espanya els principis i les solucions que ofereixen les Nacions Unides i el dret internacional sobre l’autodeterminació, que és dret internacional assumit com a propi. Segueix pendent decretar una amnistia per a l’alliberament immediat dels polítics i càrrecs institucionals condemnats per sedició, derogant a més aquest delicte, reconeixent la barbaritat de la condemna, com demanen les Nacions Unides.

L’Estat espanyol ha d’assumir i acceptar democràticament, en tot cas, la proclamació de la independència de Catalunya per la via unilateral, en el supòsit que les eleccions al Parlament de Catalunya ofereixin un resultat favorable als partits independentistes en més del 50% dels vots emesos, i afavorir el procés democràtic per a la seva implementació.