Senyors bisbes

Fa poc que el papa Francesc ha donat suport a les unions civils homosexuals. Diu exactament el papa: “Les persones homosexuals són fills de Déu i tenen dret a una família. Ningú no hauria de ser exclòs o sentir-se infeliç per això. El que cal és una llei d’unions civils i així tenen cobertura legal.” Són declaracions importants i absolutament inèdites dins una jerarquia catòlica absolutament masclista i amb trets homòfobs. Segur que rebrà infinitat de crítiques, fins i tot alguns ultraconservadors l’acusaran d’antipapa. Però aquesta decisió del papa Francesc m’ha portat a pensar en la jerarquia catòlica catalana. Que quedi clar que dic jerarquia, això és bisbes i nucli dur de les cúries de cada diòcesi.

Em pregunto, ara que s’està parlant i sembla que en alguns col·legis públics (molt pocs, menys de deu) s’està impartint la religió islàmica, i que es veu retratat al mirall què significa ensenyar religió, amb el món conceptual que representa; ara que molta gent rondina i sembla oblidar que a les nostres escoles s’implanta la religió catòlica optativa; ara que s’oblida que l’Estat espanyol permet a les esglésies catòlica, evangèlica, jueva i islàmica fer classes de religió de manera optativa; no seria l’hora, senyors bisbes, de renunciar a impartir classes de religió catòlica en l’escola pública? No seria l’hora d’aconsellar que hi hagi una assignatura optativa d’història de les religions, totes, totes, dins l’assignatura d’història? Seria molt plausible. L’escola no ha de ser un centre de catequesi. Seria un gest, senyors bisbes, que us dignificaria i faríeu un bon servei a la ciutadania. Seria just i necessari.

També seria molt just i necessari que, davant de tants desnonaments de persones indefenses i necessitades d’ajuda, perpetrats per societats i bancs que tenen milers de pisos, féssiu sentir la vostra veu condemnant aquests desnonaments. Recordeu, senyors bisbes, que a Espanya hi ha 3.500.000 habitatges buits i que nomes un 5% són de petits propietaris. Per més que un jutge, fent servir les lleis, ordeni un desnonament, quan aquesta decisió és plenament injusta i inhumana no s’ha d’obeir. I això, senyors bisbes, ho hauríeu de dir ben alt. És molt trist que tant parlar de Déu, de dir que ens hem d’estimar, que tots som iguals... no ho concreteu en denúncies davant situacions plenament injustes. Si ho féssiu, sens dubte podríeu tenir un cert reconeixement.

Posats a fer, per què, senyors bisbes, no parleu de la injustícia i la repressió que afecta una bona part de la societat que dieu que pastureu? Per què no dieu res de la injusta presó i exili que suporten els nostres representants polítics? Per què no aixequeu la veu per a manifestar el vostre suport a persones justes i pacífiques. Per què, senyor cardenal de Barcelona, encara no heu visitat cap pres polític? Heu oblidat que visitar els presos és una de les obres de misericòrdia que tot bon cristià ha de practicar? Quan es comet una injustícia, i és palesament clar que els tribunals espanyols han condemnat injustament, és un deure moral i cívic oposar-s’hi.

Fins avui vosaltres heu callat. Fins quant? No us faci por perdre quatre ultraconservadors catòlics. Guanyaríeu molta credibilitat, fins i tot dins del mon no creient, però sobretot compliríeu les exigències de l’Evangeli que vosaltres, senyors bisbes, prediqueu.