“Mica en mica”

Tapa’t les orelles, lector, que encenc la metxa: “pilotes, que no portin”; “mica en mica”; “si no hi ha per tothom; no va ningú” [d’excursió]; “que siguin llamatius”; “si no, es cauen a terra”; “la bústia on està?” És una petitíssima mostra de la llista que m’ha enviat una mestra. Es va dedicar a compilar les expressions bàrbares que els seus col·legues deixaven anar, durant els claustres, en un col·legi del Maresme. Fa poc Enric Serra, professor de filologia catalana de la UAB, va publicar un experiment practicat entre els seus alumnes, futurs ensenyants a escoles i, per tant, futurs models de llengua per als joves. Els va mostrar expressions tan normals com aquestes: can seixanta; fer salat; tenir pa a l’ull; tu rai!; dropo; encolomar; de pa sucat amb oli; fer la viu-viu; ai, uix!; sense suc ni bruc. Una ínfima part en coneixia el significat. “Els resultats són difícils de digerir”, es lamentava... Ja ho pot ben dir! El català, ai las, se’ns mor. De fet, ja és un mort vivent a les xarxes, al carrer, a les tertúlies... i a les escoles! Sí, sí, és clar, Espanya, els colons, i que si tomba i que si gira, però quina part de culpa hi té també Carod-Rovira amb aquella afirmació que s’havia de ser independentista sense ser nacionalista? El cas és que ell va obrir la cadireta i... aigua avall! Sense necessitat de defensar una identitat i una llengua, el desig d’independència ja no havia d’arrencar de la voluntat de preservar la nació i els seus senyals essencials, sinó de corregir una balança fiscal. Més tard van arribar uns politicastres a reinflar la diglòssia i a enfortir la idea que a Catalunya el castellà era tan català com el mateix català. Què tenim ara? Una legió d’independentistes que escriuen en un català infecte o, ja directament, en castellà. El fenomen és apassionant per als lingüistes granadets, que hauran assistit personalment a la descomposició d’una llengua peça a peça. Hauran vist com se’n desmuntava la fonètica, la morfologia, la sintaxi... Tanmateix, per a la resta de catalans que l’estimem (ja poquets) el fenomen és aclaparador. Ho confesso, no hi veig remei. Bé, sí, un de consolació: recloure’ns, els qui encara tenim ficada la banya al forat, i adoptar la mentalitat dels jueus a la diàspora, mirar d’amanir les hibridacions que vindran amb tant de català genuí com puguem i esperar l’arribada miraculosa d’un Ben-Yehuda que el ressusciti de la cendra per als nostres besnets.