Preguntetes poc freqüents

Avui, amb permís del lector, imitaré aquell vailet enutjós que sovint a certa edat es passa el dia preguntant tot de coses que, o bé no tenen una resposta clara, o bé demana tantes explicacions que acabes engegant-li: nen, vols fer el favor de callar? Totes les famílies han hagut estoicment de suportar aquesta mena de canalla, el vici dels quals ens ha quedat enganxat a la pell dels que ens dediquem a la molesta i mesquina, encara que també útil, professió de periodista.

La pregunta essencial que el típic vailet inquisidor caldria que fes ara mateix és: Tota persona que diu ser independentista és realment independentista? Tot aquell que diu voler fer la independència de Catalunya, sap el pa que s’hi dóna? Coneix els sacrificis que caldrà fer per fer-la efectiva? I està realment disposat a no flaquejar quan petin seques? Perquè petaran, no en dubteu gens ni mica.

Llegint aquest mercat de Calaf d’això que anomenen “tuiter”, veig un noi que diu ser estudiant de ciències polítiques i sembla que militant d’un partit al qual respecto, com no pot ser d’altra manera en una societat democràtica, que a començaments de desembre piulava: “Sóc independentista, però per sobre de tot sóc d’esquerres. No crec en el nacionalisme, sinó en la justícia social. L’independentisme es ampli i divers, i qui cregui que només existeix una manera de ser-ho i les altres són “de segona”, té un problema.” Tanmateix, el mateix noi, el 7 d’octubre del 2017 deia: “No podem esperar. No podem consentir més burles per part de l’estat espanyol. Un dia sense DUI és un dia perdut. DUI ja!” Què ha passat en tres anys? Ara és més important ser d’esquerres que la independència? És del tot lícit canviar de pensament i encara més de posicionament polític, però es pot canviar de Nació sense moure’t de la teva Nació? Tant si ets de dretes o d’esquerres: com es pot ser independentista català sense ser nacionalista? És com si els irlandesos quan es van independitzar, només ho haguessin fet perquè tenien ganes de tocar el voraviu a Londres.

Com a far orientatiu, caldria recuperar la definició de la paraula nacionalista que en el seu dia va fer Pompeu Fabra en el diccionari normatiu, prescindint de les noves definicions de l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat que darrerament a cada bugada perd cent llençols. Si hom és independentista però no creu en el nacionalisme, com es menja el que va deixar escrit mestre Fabra? “Nacionalisme: devoció a la pròpia Nació, a la seva unitat, a la seva independència. Nacionalista: que vol la unitat o la independència de la seva Nació.” És curiós que hàgim de recórrer a la definició d’un diccionari publicat aviat farà cent anys per a haver d’esbrinar que els conceptes nacionalisme i independència han anat sempre agafadets de la mà. Els nostres avantpassats ho tenien tot molt més clar? Tant degenera l’animal polític? O és que rere segons quins líders hi ha interessos poc edificants?

És lícit recórrer als pares del nacionalisme polític català, per aclarir certs conceptes? Tot observant el desconcert, volgut o no, d’alguns dels nostres dirigents presumptament independentistes, crec que és del tot necessari. Els fa res que digui quatre paraules d’Antoni Rovira i Virgili, si no els és molèstia? Perquè el polític i periodista tarragoní ja es lamentava el 1911 que els partits polítics catalans (avui dia nacionalistes/independentistes) patien d’un feblíssim sentiment catalanista. Ves per on, som allà mateix. I encara afegia el 1914: “Si volem fer bona tasca patriòtica, els partits catalanistes d’ara (encara vàlid avui dia) han de començar per catalanitzar-se ells mateixos”.

No serà que el mal que patim la majoria de catalans que volem la nostra llibertat com a país és que llegim poc? I de fet, encara llegim menys els nostres pensadors polítics que ja fa més de cent anys tenien les coses molt més clares i diàfanes que nosaltres? No els vull atabalar amb més preguntes. Són poc freqüents, perquè les freqüents ja les fan en programes de televisió en els quals, la majoria dels que hi intervenen estan encantats d’haver-se conegut i lògicament, no estan per convidar-hi vailets repel·lents que no paren de fer preguntetes empipadores.