Democràcia més enllà d’eleccions

Avui, com tots els lectors del diari saben, el més important és complir amb el deure cívic d’exercir el sufragi actiu. Per això em sembla important recordar, avui precisament, que aquest, per molt important que sigui, és només un dels drets que un ciutadà compromès amb el desenvolupament de la societat en què viu ha d’exercir. Amb les eleccions no acaba res, comença tot. Més aviat podríem dir que, quan s’anuncien els resultats electorals, per fi hem arribat a l’inici.

Vull parlar, per una banda, de la responsabilitat ciutadana en el desenvolupament d’una democràcia integral i una societat civil forta i, entre la plètora d’opcions que hi ha per realitzar aquesta missió tan important com difícil a parts iguals, centrar-me en els compromisos de participació en el desenvolupament de les polítiques públiques.

En primer lloc i amb caràcter immediat, és procedent recordar que els ciutadans tenen una plètora de mecanismes per tal d’incidir en la formació del govern després de la celebració electoral, amb independència dels acords i preacords que s’hagin pogut realitzar en campanya o amb caràcter estructural en governs previs. Aquest espai, que té cabuda en sistemes parlamentaris amb resultats electorals que no afavoreixen les majories absolutes, ja sigui pel sistema electoral o pel fraccionament de la sociologia política, s’articula per la via de l’activisme sociopolític. És clar que aquells que tenen una militància immediata amb el partit polític ho poden fer a través dels seus canals. Junt amb això, s’ofereixen les vies tradicionals del dret a la llibertat d’expressió i de manifestació i, actualment amb gran impacte, les possibilitats que ofereixen les xarxes socials quan s’articulen amb una estratègia col·lectiva.

L’abstenció que es pronostica té certament un element vinculat a la Covid-19 i a la salut, però també té un conegut component de desafecció amb l’estructura i la conjuntura política i amb bona part dels seus líders. La connexió entre desafecció i abstenció connecta de forma important amb el fet que les eleccions segueixen sent percebudes com l’únic moment de participació democràtica i, en conseqüència, com l’únic canal per demostrar aquest descontentament. Si tenim en compte que l’abstenció és la manifestació més socialitzada d’aquesta disconformitat amb l’statu quo, tenim la tempesta perfecta que vaticinen els sondejos en relació a la falta de participació perquè, amb la pandèmia, la gent també està més descontenta que mai.

És necessari articular mecanismes de participació ciutadana més enllà del dia electoral. La revolució tecnològica ha vingut per quedar-se. Curiosament, els mateixos que eviten el debat de la reforma electoral o el de les possibles mesures a introduir per tal de fer possible el vot electrònic, ignoren el debat global sobre l’aplicació de les noves tecnologies en l’àmbit democràtic, l’àmbit de la presa de decisions i del disseny de les polítiques públiques. Tots som experts en moltes coses, ja sigui per formació o per experiència vital. I les noves tecnologies ofereixen a les institucions públiques l’oportunitat de capturar aquesta intel·ligència col·lectiva i fer-la digerible per tal de prendre decisions que no només siguin més legítimes sinó també més efectives.

I és important aprofitar aquestes diverses fonts d’opinió i coneixement en cada etapa del cicle legislatiu i polític per tal de millorar la qualitat de les lleis i polítiques resultants: per identificar els problemes més rellevants, per identificar les millors solucions, per coescriure les lleis i cocrear polítiques i, finalment, per avaluar els resultats obtinguts. Només així els governs poden tenir una comprensió granular i en temps real de les condicions del terreny.

Això no és ciència-ficció, ja hi ha centenars de governs al voltant del món que ho estan fent: Taiwan, Islàndia, Xile i Austràlia, per exemple. Les institucions catalanes han fet passos tímids en aquesta direcció de cara enfora però no han fet els deures de cara endins: d’implementar les reformes estructurals necessàries per fer-ho possible, i quan ho intenten moren per indigestió d’informació, que no s’acaba aprofitant, o bé dupliquen tasques innecessàries i els seus treballadors, amb raó, es queixen.

No hi ha dubtE, però, que les eleccions d’avui no són la fi, sinó el principi, i que, per fi, hi hem arribat. Comencem?