De set en set
Per la Muriel i els qui ja no hi són
Avui fa exactament cinc anys que va morir Muriel Casals. Cinc anys que han capgirat la història de Catalunya, i som molts els qui durant cinc anys a cada gir d’aquest guió rocambolesc –l’1-O, el 155, la presó i l’exili, el judici i la sentència– hem imaginat què faria, què diria, com ho viuria la Muriel.
Una de les coses que més m’agradaven de la Muriel és que era una activista de base però respectava els partits polítics. Entenia que els partits eren eines necessàries i vàlides, i que la societat civil els havia d’empènyer però no els havia de substituir ni destruir. Ella mateixa, quan va creure que ser a les institucions era clau per fer avançar el projecte social i nacional que defensava, va acceptar formar part d’una candidatura electoral. Ella és la prova que no cal ser antipartits per ser una bona activista de base.
No sé com viuria la Muriel l’atzucac polític on som avui, però tinc una certesa: ella avui hauria anat a votar. Hauria vençut la por, hauria vençut el cansament i la desesperança, i hauria anat a votar perquè estava convençuda que la política –la democràcia, vaja– era un instrument útil per transformar la realitat. O potser no, potser no hauria votat perquè hauria cedit el seu vot a algun del milió de catalans que no té reconegut aquest dret fonamental. “La independència de Catalunya la faran els nets dels murcians i dels andalusos i els fills dels pakistanesos” és una frase seva. Potser hauria cedit el seu vot, però segur que no hauria deixat que el seu vot es perdés.
Avui que fa just cinc anys que va morir la Muriel no se m’acut millor homenatge que anar a votar massivament i revalidar la majoria absoluta de l’independentisme al Parlament, per garantir un president independentista, per impedir que manin els del 155, perquè els vots de l’extrema dreta no pintin res. Sortir a votar i guanyar: aquest és l’homenatge que podem fer a la Muriel i a tots els lluitadors que, per desgràcia, ja no hi són.