L’illa de les temptacions quaresmal

Coincideix en el temps un programa televisiu aparentment frívol com La isla de las tentaciones amb el període quaresmal, el més sever de tot el cicle litúrgic. Un moment de penitència i penediment, d’una austeritat fosca i eixuta que contrasta amb el decorat alegre i festiu d’aquest programa nocturn on es passegen sense complexos infidelitats i traïcions de diversa mena. Judes, que també és un personatge central d’aquest temps que prepara la Pasqua, és l’emblema de la traïció, l’home que ha passat a la història per haver traït i venut el seu amic, que era Jesús. La tristesa per l’acte comès i el penediment no van ser suficients, i Judes se suïcidà. Va vendre Jesús per 30 tristes monedes. La traïció comporta decebre algú, revelar un secret o no actuar segons la confiança que els altres han dipositat en nosaltres. Trair i ser traït són verbs que acompanyen la humanitat des dels inicis. De fet Adam i Eva ja encarnen una història de traïció, o Caïm i Abel, i podríem anar seguint.

No conec els animals i no sé el grau de traïció que practiquen, però sospito que si l’exercissin seria menor al de la humanitat. No estar a l’altura, ser incoherent, caure, equivocar-se, tornar a caure, seguir equivocat…, són aspectes de la condició humana. Els productors de televisió d’entreteniment, un format en expansió (deu ser que necessitem desconnectar i endinsar-nos en la vida divertida d’altres), coneixen molt bé els instints bàsics de les persones. No han creat una illa del dubte o de l’existencialisme. Han ideat una illa de les temptacions, perquè dona molt més joc.

‘La Isla de las tentaciones’ és un format amb èxit assegurat on tot gira a l’entorn d’aconseguir que unes parelles en crisi enforteixin la seva relació. Ho fan separant-les. Les noies se’n van a viure a una luxosa vil·la on hi ha nois, solters, que intenten seduir-les. I a l’inrevés. Les intencions són clares i els mètodes, infal·libles: tancats en una illa, amb música, alcohol, piscina, mar, festa, es van coneixent fins que tenen prou empatia amb una altra persona i trenquen la fidelitat. O no. Qui superi la temptació torna amb la seva parella i tots feliços. O també hi ha la versió dels qui sí que traeixen i són traïts però perdonen. La vista juga un paper molt important en el programa: hi ha un moment cada setmana en què una pantalla ensenya què ha fet la teva parella durant la teva absència.

Cambrers, exfutbolistes, hostesses, periodistes, opositors a Guàrdia Civil, DJs, models, informàtics, teleoperadors, empresaris, models, perruqueres..., els perfils dels concursants són escrupolosament triats per congeniar amb els seus temptadors. Com a periodista, penso que amb alguns anys menys m’hauria agradat seguir fins a l’illa aquests personatges i preguntar-los per què fan el que fan. Em puc imaginar, però, la resposta: “Jo no volia, però el context era propici, i vaig caure en la temptació.” Ja sabem que si no volem menjar xocolata, seria pertinent no obrir un armari i trobar-hi un pot de Nutella a mà. Quan Judes ven sense escrúpols Jesús, comet un acte del qual es penedirà, però no té la força necessària per evitar-lo. La humanitat és d’una fragilitat desconcertant. Certament hi ha persones fermes, gent amb voluntat de ferro, éssers humans íntegres i honestos. Però són pocs. Sospito que la majoria caurien en la temptació si els posessin en una illa dels seus interessos.

La traïció és l’acte central d’aquest programa que obre les entranyes de gent amb nom i cognom que encarnen passions (no les més sublims) de l’ésser humà. Traeixen la parella, els amics, a si mateixos, però després s’obre el terreny del perdó. A alguns els funciona. De fet em sembla meravellós que els programadors de televisió, que no imagino condicionats pel calendari litúrgic, hagin sigut capaços de crear un programa tan profundament expiatori, ple de traïcions i penediments, de caigudes, perdons i segones oportunitats. Un viacrucis pagà que va recordant, setmana rere setmana, que la carn és dèbil, que les persones som fràgils, que, senyors i senyores, la traïció és el pa nostre de cada dia. Els mitjans de comunicació tenen funcions catàrtiques també, i la identificació amb alguns patrons, el rebuig o l’acceptació d’algunes conductes són ben acollides per l’audiència. Una audiència que premia o castiga, que vota i interactua, i que potser, secretament, desitja que guanyi aquella persona que té una actitud força allunyada del que som o creiem ser. S’acabarà l’illa i la Quaresma, i aquí continuarem, amb les nostres temptacions, els nostres perdons i les nostres reconciliacions necessàries.