“Siete de julio, San Puyol”

El 7 de juliol anava en tren des d'Osca direcció a Saragossa. Al vagó érem tres persones: un matrimoni d'uns seixanta anys i jo. Durant tot el trajecte, que va durar uns cinquanta minuts més o menys, només es van dir això (la senyora llegia l'Hola i el senyor, l'ABC). Ella va dir: “Si no marca Fernando Torres, España está perdida”. Ell va respondre: “Cierto”. Vaig pensar (ja que el paisatge tenia molta similitud) amb els acudits d'en Forges que sempre hi havia dos personatges caminant per uns camins molt inhòspits.

Vaig arribar a Saragossa, vaig agafar un taxi i cap a la plaça del Pilar, on en una pantalla gegant feien el partit Alemanya-Espanya. Hi vaig arribar en el moment que acabava l'himne espanyol i començava l'espectacle. La gent cantava i cridava, moltes banderes espanyoles (cap de l'Aragó) i moltes amb el toro.

Les cançons: Qué viva España, els crits “yo soy español, español, español...” Va marcar Puyol: la bogeria, gent plorant d'alegria. Es va acabar el partit i va començar la segona part de l'espectacle. Crits d'“España entera se va de borrachera” i “Uno de enero, dos de febrero... siete de julio, San Puyol... a Barcelona hemos de ir...”. En un tres i no res ens fan sant un compatriota. Si Espanya guanya el mundial –vaig pensar– com a conseqüència d'un gol d'un jugador català ja ho podem demanar tot i no ens costarà tant perquè tindrem a favor un sant català que això sempre ajuda. I així, al mateix temps, farem feliç el senyor Nacho Barranco, que en una carta al Diario Alto Aragón del mateix dia titulada “Que se la den... ya” afirmava coses com les següents: “Que les den de una vez por todas su estatuto, su nación, su himno; que les regalen los papeles de Salamanca, los bienes de la Franja, el archivo de la Corona de Aragón, sus Reyes momificados y todo lo que precisen para hacerse una nación grandiosa, pero que nos dejen en paz al resto de ciudadanos”. I afegia: “No quiero compartir, ni convivir ni un minuto más, con alguien que no se sienta unido a mí. No quiero ser la garra opresora de sus ansias de libertad, de sus pretensiones de independencia. No quiero ser un lastre para su futura nación, no pretendo que siempre sean ellos los que deban tirar del carro del resto del país, al que rechaza”.

Camí de l'hotel l'espectacle continuava. de sobte, se'm va acostar un xicot negre i em va dir: “Yo no soy español i soy negro”, i jo li vaig contestar: “Jo tampoco i soy blanco”, “Buenas noches, buenas noches”. Senyor Nacho Barranco, miri si és fàcil. ¡Qué nos la den ya!