DE SET EN SET
Llibretes
hi ha més gent de la que
es pensava que no vol
sentir la veritat
Des de ben petit havia tingut dos trets molt marcats en la seva personalitat: deia sempre la veritat i era molt precís amb les paraules que utilitzava per descriure el que volia. Per ell no existien les expressions “posa-ho per aquí”, “porta'm allò” acompanyades de gesticulacions, ni les paraules que la gent fa servir habitualment com a comodins, fugia de les generalitzacions. I ho podia fer perquè tenia una riquesa lèxica enciclopèdica, fonamentada en una avidesa lectora des que era un marrec. Amb el pas dels anys dir la veritat i la precisió a l'hora de comunicar-se van passar de ser una veritat afalagada i potenciada en l'àmbit familiar i escolar a convertir-se en un element distorsionador en la seva relació amb els altres. Li va costar moltes patacades i incomptables disgustos comprovar que hi ha més gent de la que es pensava que no vol sentir la veritat. Va entendre, no sense trasbals, que hi ha persones que viuen anys i panys amagant-se la realitat a ells mateixos com a teràpia analgèsica. Va percebre que buscar l'exactitud amb les paraules crea més aviat una barrera (no hauria de ser a l'inrevés?, es preguntava sorprès) en la relació quotidiana amb qui veia aquest domini com un acte de superioritat, de diferenciació, d'allunyament. A poc a poc, des de l'adolescència, va iniciar el que ell interpretava com un procés d'integració: va començar a dir alguna mentida (de les piadoses, que deia la seva mare) i a utilitzar registres més vagues quan s'havia de comunicar. Cada cop que ho feia però, anotava en una llibreta la paraula exacte que hauria hagut d'utilitzar o la veritat no revelada. Ara té 43 anys i nou mil llibretes classificades per anys.