opinió
Hereus de quimeres
Que tot això no se’ns esborri del tot perquè hi perdríem un tros d’ànima
Més de vint mil persones passegen diàriament per una Girona virtual. En una de les xarxes socials més visitades, el grup Girona Ens Emociona recull i celebra fotografies, actuals i antigues, que fins i tot per als que ens pensàvem que coneixíem la ciutat són, sovint, una autèntica sorpresa. És un curiós viatge en el temps, el present i el passat, que recorre la medul·la espinal gironina i parla de racons, de costums i de tradicions que han quedat en els records particulars, però no tant en la memòria comuna.
Aquest calaix de sastre de patrimoni humà o emocional, com vulguem dir-ne, serveix també per recordar-nos projectes que van ser agosarats, que van canviar la ciutat, i que ara són només una anotació en un plànol. Sí, els museus i les cròniques donaran fe del llegat material, però potser no podran explicar com el somni d’algú va fer desenterrar un barri jueu sencer o de com, i per què, la ciutat va ser obsequiada amb una casa modernista. O que els més excursionistes es van unir en una iniciativa de la qual ara disfruten milers de nens i adults quan es llancen a les piscines. I de com altres es van entossudir a custodiar tradicions, les nadalenques, les que treuen al carrer els manaies, o les que omplen la ciutat de flors. A poc a poc, ja n’hem perdut bocins, d’aquesta herència, i hi ha costums, com el ritual de la visita als morts, les grans ballades de sardanes a la Devesa, o les catifes florals, que sembla que ja no tornaran.
Ara la ciutat és un gran escenari, prenyat de ciclistes fluorescents, amb festivals que es multipliquen, i amb turistes que busquen les escales de Joc de trons. Una imatge de postal que va ser portada fins a nosaltres per una gent que a poc a poc anem esborrant. Som hereus d’aquelles petites quimeres, de les de molts gironins que van imaginar una ciutat més avançada i atrevida de la que tenien. I els que ens segueixen no ho sabran si no ens esforcem a recordar-los-ho. No n’hi ha prou amb posar noms als carrers, o batejar algun parc. Fem-ne llibres, documentals, exposicions, expliquem-ho a les escoles o portem-ho als teatres. I, sobretot, parlem-ne a casa, quan els adolescents aixequin els ulls del mòbil i ens concedeixin uns minuts d’atenció. Intentem que aquest llegat no se’ns esborri del tot, perquè hi perdríem un tros d’ànima.
