L’estiu de la nostra vida

Per què els estius d’infantesa semblen inacabables i, en canvi, quan som grans, se’ns fan tan curts? És clar: el temps de la infància es dilata perquè estem molt més exposats a la sorpresa que no pas quan som grans, i encara no tenim un món codificat amb tanta rigidesa, ni una sobredosi de consciència o experiència insensibilitzadora.

Els meus estius d’infantesa estan fets de veus, de xiscladissa d’orenetes als ràfecs de les teulades, de síndries refrescades al fons del pou, d’olor d’userda acabada de segar, de lectures de la col·lecció Clásicos Juveniles Bruguera, de quan l’Onyar baixava revingut per una tamborinada i ens deixàvem endur quilòmetres enllà pel corrent fangós de l’aigua per després tornar a casa i sopar d’una esgarrapada abans de sortir de nou al carrer per jugar a cuit i amagar als jardins literals i simbòlics. Viure a la impensada.

La pel·lícula més divertida que he vist és Mon oncle (Jacques Tati). La més desesperançada, Els quatre-cents cops (Truffaut). I la més vital, Amarcord (Fellini). Ara m’adono que hi ha un fil que relaciona les tres pel·lícules: la lluita silenciosa que els joves protagonistes d’aquests films mantenen per defensar un temps que escapi del control del Temps Oficial de l’escola, el treball, les obligacions. Ara que el temps dels nostres joves està quasi reglat del tot (escola, extraescolars, casals, esport...), sospito que el cultiu intel·ligent d’un tedi i d’un temps no legislat són els grans fertilitzants de l’aventura i la descoberta. Ho sé: hi ha propòsits paradoxals –com ara dormir, estimar, ser natural o avorrir-se– que només de formar-se com a propòsits ja es fonen igual que flocs de neu a la conca de les mans. De vegades somio que corro per una platja inacabable al costat d’Antoine Doinel; que un oncle m’avicia tot endinsant-me en barris de la feixa baixa; somio l’estanquera d’Amarcord i el petar de la moto que travessa el poble com una fletxa mentre em diu: “I això és la vida com la vida hauria de ser.”