Keep calm
La vellesa culpable
Fernando Simón, director d’Alertes i Emergències Sanitàries, va declarar que, quan calgués, s’aplicaria l’algoritme. L’algoritme no és res més que l’eufemisme per decretar que si durant un pic de la pandèmia hi ha escassesa de recursos sanitaris, s’atendrà abans les persones joves que les grans. Fa mesos el diari El País publicava una d’aquelles presumptes notícies que exalcen una untuosa història moralitzant. En aquest cas una dona gran malalta de coronavirus cedia el seu aparell respiratori a un jove que també el necessitava. “Agafa’l tu que jo ja he viscut tot el que havia de viure!”, es diu que va dir la dona. Heroic i respectable en el pla personal, em sembla indignant que es pugui insinuar que aquesta decisió particular hagi d’erigir-se en model de conducta. Taro Aso, ministre de finances japonès, commina els vells a morir aviat per no posar en risc l’economia dels seus nets. En termes tècnics deu ser una inducció al suïcidi, això. Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, no titubeja: “Els ancians viuen massa, i això és un risc per a l’economia; cal prendre mesures immediates!” La vellesa com a culpabilitat, de vessant insolidari.
Els pretesos drets universals s’assenten sobre terres bellugadisses. Allò que semblava sòlid, de cop revela una fragilitat extrema. Sota el xantatge dramàtic de l’escassesa de recursos (aliments, atenció sanitària, pensions de jubilació...), i sota un aquelarre d’utilitarisme ètic banyat de darwinisme social, a l’imaginari col·lectiu s’ha instal·lat la idea que hi ha persones més salvables que d’altres. Així, alguns codis deontològics hospitalaris matisen a la baixa el principal dels drets humans universals: el dret a la vida. Es tracta d’un recurs dòcil amb el poder, molt menys compromès que no pas l’exigència de justícia social, redistribució de la riquesa, polítiques de creixement sostenible, o plens recursos als governs perquè compleixin amb la seva obligació primordial: vetllar pels drets de totes les persones.