Racisme, violència i llibres

Un home blanc nord-americà ha assassinat cinc nens negres tallant-los el cap amb una serra mecànica. Ara, jutjat pel crim que ha comès, al·lega haver defensat els seus fills i haver actuat en defensa pròpia. En paral·lel, l’Emmanuel, protagonista de la història, se sent corprès per aquest fet i mesura la seva negritud en l’escala de l’1 al 10, segons la situació que li toca viure. Aquest no és un fet real però podria ser-ho. Es tracta d’un dels dotze relats colpidors del llibre Friday black, de l’escriptor Nana Kwame Adjei-Brenyah, amb traducció de Ferran Ràfols i que publica l’editorial Empúries. El llibre aborda el tema del racisme, la violència i el consumisme salvatge en un món distòpic on els personatges lluiten per mantenir la seva humanitat i alhora no perdre l’esperança.

La història de l’Emmanuel em remet a un informe que va publicar la UGT i que no va obtenir, segons el meu parer, el ressò necessari. En l’informe Població i migracions en temps de la pandèmia s’informava que a Espanya hi ha determinats sectors decidits a presentar dones i homes migrants com una amenaça, i a assenyalar nens, nenes i joves no acompanyats com un perill potencial. En aquest sentit el sindicat urgia frenar el racisme i l’escalada de violència contra les persones migrants. Torno a l’Emanuel i a la seva història. La notícia de l’assassí dels cinc nens negres de Finkelstein recorre tot el continent americà. La gent en parla, es posiciona, comencen les lluites al carrer. L’Emmanuel puja a un autobús i es mostra incòmode en veure una dona blanca. Valora la seva negritud com si es tractés d’un termòmetre que oscil·la –del 4 al 7,6– i busca la manera de passar desapercebut. Un amic negre s’asseu al seu costat i li fa una proposta. Vol que s’uneixi a una banda que vol venjar els cinc menors. Els seus noms estan en boca de tothom, diu l’amic: Tyler, Akua, Marcus, J.D. Heroy, Fela...

L’informe d’UGT recorda que fa uns mesos va morir un jove migrant a Múrcia i que el tribunal es va atrevir a fer un judici polític i a afirmar que els menors estrangers són un problema social que afecta la nostra democràcia. El mateix passa amb la història fictícia de l’Emmanuel. El no suport del poder judicial fa que el judici traspassi al carrer i a les llars de cada casa.

El conte i la notícia generen una mateixa pregunta: som una societat racista? Com ens comportem amb les persones migrants? No hauríem de mesurar la nostra blanquitud, també? I, més enllà d’això, som o no som persones racistes? D’entrada tothom diria que no, que de cap manera. Però les dades apunten cap a una societat cada vegada més racista que s’apropa poc o molt a la distopia que ens presenta l’autor en el seu llibre.

Aquest és tan sols un relat dels dotze relats colpidors del llibre pel qual l’autor ha guanyat el premi Pen/Jean Stein 2019, i els elogis de l’escriptor George Saunders. Es tracta d’uns contes brillantment escrits, amb un gran desplegament narratiu, en què entren en joc la complexitat de personatges, la imaginació desbordant i la ironia fina. L’element distòpic de l’escriptura li permet fer una crítica mordaç a algunes realitats del món que ens envolta: les drogues, la vellesa, el racisme, el consumisme ferotge del Black Friday... Perquè sí, la història de l’Emmanuel qüestiona la realitat racial dels Estats Units, però realment aquesta realitat és tan diferent de la nostra?

L’EmManuel agafa un bat de bEisbol i avança pels carrers foscos i solitaris de la ciutat. Té els cinc nens assassinats al cap. Tyler, Akua, Marcus, J.D. Heroy, Fela... La seva negritud oscil·la. Un 6. Un 7,4... Vol i busca venjança. I aleshores arriba la qüestió que es planteja en cadascun dels contes de Nana Kwame Adjei-Brenyah i que no deixa indiferent ningú. Hem de prendre partit? Com? En qui volem convertir-nos? O com diu l’autor: “Quin marge d’elecció tenim en decidir realment qui volem ser?” No és tan senzill. Ens toca prendre partit. L’Emmanuel... l’Emmanuel podríem ser tots nosaltres.