opinió
Un lloc excepcional!
Fa una setmana que hem acabat la campanya d’excavacions arqueològiques d’enguany al jaciment de Santa Creu de Rodes. Si sou de la contrada, potser coneixeu el lloc com Santa Helena, que és el nom de l’ermita que hi ha sobre el pàrquing del monestir de Sant Pere de Roda. Sí, ara n’he dit Roda. Oficialment és Rodes, però, en la “intimitat”, per a molts encara és Roda. No vull entrar aquí en la discussió etimològica que capitaneja el filòleg osonenc Narcís Garolera, això ho deixem per als experts.
El que sí que vull és cantar-vos les meravelles d’aquest jaciment, i del territori on es troba, que és el que toca i li correspon. I és que el que ens passa sovint és que ens acostumem a veure i a fer les coses sense reconèixer-les prou bé. És allò de no valorar el que tenim, de no donar-li la importància que es mereix. A això hem de sumar-hi que som un país que no sabem apreciar les nostres “pedres”, els nostres paisatges, les nostres riqueses patrimonials. Altres països, de “quatre rocs”, en fan un monument o un centre de visita, i n’estan orgullosos.
Encara que ja fa 15 anys que hi treballo, tot i que només unes setmanes a l’any, no me’n canso. Penseu que la feina que hi fem és dura, físicament esgotadora, i científicament prou complexa. Però és que només d’arribar-hi, faci el temps que faci, sigui l’hora que sigui, no pots deixar de contemplar el que per mi és uns dels llocs més bonics del món i, alhora, un dels més interessants de la nostra història. El conjunt del monestir de Sant Pere, el poble de Santa Creu i el castell de Sant Salvador, dins el marc del Parc Natural del Cap de Creus, és excepcional!
Les administracions del país hi estan invertint, i això s’ha de reconèixer, i les persones que hi estem investigant sabem que és important allò que descobrim i ens agrada explicar-ho. Visiteu el lloc. Veureu la dimensió de les cases del poble medieval que s’han tret de sota la runa caiguda després del seu abandonament. La gent, que feia anys que vivia al voltant de l’església de Santa Creu, va anar marxant del lloc fins a tapiar definitivament les portes a final del segle XV. Potser pensaven tornar-hi, potser no volien que s’hi posessin els ocupes de l’època! Ara tot està esbatanat, obert al públic, res impedeix que hi aneu i que en gaudiu!