A la tres
Homenatge
L'altre dia vaig anar a recollir els nens d'un camp obert prop del poble de Les Eglésies, a l'extrem nord del Pallars Jussà. No els havia vist durant dues setmanes i, com que tenen set anys, de tant en tant me n'havia preocupat. Fins que vaig arribar al lloc del campament i qualsevol preocupació que hagi pogut tenir es va convertir en un sentiment no del tot sa d'enveja tremenda, per no haver pogut gaudir d'aquesta mena de paradís –les muntanyes d'un verd flonjo, el riu fresc interromput per petites cascades, els núvols immaculats que suraven de cim en cim– quan tenia l'edat d'ells; per no haver pogut passar dues setmanes amb nens de la meva edat, sense els pares però sí vetllats per uns voluntaris joves i entusiastes (en aquest cas, els monitors de l'Esplai Xiroc de Barcelona).
Unes 130 ciutats i pobles catalans tenen un o més grups d'esplai (només a Barcelona n'hi ha 108) que porten els nens del país a llocs d'una bellesa insòlita perquè aprenguin a conviure-hi, a explorar i espavilar-se sense aigua corrent ni llum elèctrica ni pantalles de plasma. Ho vaig comentar a un altre pare allà present –anglès, també– i ens vam lamentar del fet que a Anglaterra no hi hagués hagut res, però res, semblant als esplais (els boy scouts eren i són una altra cosa).
Potser per això l'autora anglesa Enid Blyton va escriure tantes novel·les infantils d'aventures: a través d'elles vam poder viure en les nostres imaginacions una mica d'allò que –sense que ho poguéssim ni sospitar– els nostres fills catalans, privilegiadíssims, acabarien vivint en carn i ossos.