Malenconia per les joguines

L'any passat la producció de Pixar Up combinava un excel·lent retrat sobre la misantropia amb una delirant aventura que prometia més que no donava. El vell, amb posat de doble de Spencer Tracy, demostrava que per humanitzar els dibuixos no fa falta atorgar als animals atributs humans, sinó intentar veure com les coses petites de la vida poden donar peu a grans ficcions sobre els sentiments humans. Aquest any, mentre Leonardo DiCaprio es dedica a omplir els cinemes amb lliçons de psicoanàlisi de butxaca, Toy Story 3 sorgeix com l'aposta més adulta de la cartellera. Les regles del joc són les mateixes dels altres capítols de la sèrie. El món dels humans es un món autista, mentre que el de les joguines té una vida paral·lela. El gran trauma que determina la diferència no és cap altre que una certa idea del temps. Els humans es fan grans i deixen de jugar, mentre que les joguines no creixen mai. El temps no passa mai. Les joguines són com el robot que Steven Spielberg va dissenyar en una de les seves millors pel·lícules, AI (2000). El nen robot estava condemnat a no poder menjar i a no poder créixer, malgrat que tenia vida i sentiments. La metàfora d'AI sembla que s'imposa a Toy Story 3. Les joguines se senten òrfenes perquè perden la figura paterna i el seu futur no és cap altre que acabar recloses en una presó on la llei que domina és la de la corrupció. Pixar dissenya un univers marcadament cruel on les joguines maltractades per la vida –com ara l'osset Laxo– esdevenen éssers sense redempció possible. Més enllà de la seva crueltat, la força del film resideix en la malenconia que genera. No es tracta d'explicar la història del nen que no vol créixer, sinó d'admetre l'absurditat del mite de Peter Pan. El que és important és reconèixer que la vida és sempre transició. Cal acceptar les seves etapes i comprendre que quan alguna cosa estimada queda enrere només tenim la malenconia, entesa com a pèrdua i consciència de resignació.