Pràctiques de bruixeria

Novalis va escriure que el bruixot més gran seria aquell que fos capaç d’autoembruixar-se i de viure’s a si mateix com una il·lusió. En matèria lingüística hem assolit aquesta fita. Autohipnosi col·lectiva. I despertar dolorós. Per fi s’ha fet públic que la “immersió lingüística” en realitat no existia. És a dir, durant 38 anys hem estat autoincomplint la llei promulgada el 1983. I hem amagat una dada clau: als centres de l’àrea metropolitana de Barcelona la immensa majoria de les classes eren impartides en castellà. Tants anys de diagnòstics lingüístics oficials d’un cofoisme autoconcloent han tingut l’efecte bumerang. L’Estat, a través del braç judicial, s’ha pres seriosament l’èxit il·lusori d’una immersió que no existia i decideix liquidar el model lingüístic. Més despertars. Estem verificant que, sense poder real per part de la Generalitat, les onades immigratòries més recents, els nous catalans, han estat bombardejades amb la idea que el català és un idioma del tot prescindible, una nosa administrativa amb refluxos d’imposició antipàtica. També per no dir les coses pel seu nom, xenofòbia, hem naturalitzat les intimidacions que, en un degoteig diari, tantes persones pateixen pel fet de parlar en català a Catalunya.

Després del vodevil del 6% digital, la pretesa palanca de pressió que ens ha esbardellat el crani, temo que encara ens tenen (ens tenim) reservat un últim holograma. Queda resumit amb l’eslògan “El català depèn de tu”. És veritat que no renunciar a la llengua i mantenir-la viva en tots els usos socials és una condició imprescindible per a la supervivència de l’idioma. Però ja no és una condició suficient. “El català depèn de tu” pot ser l’últim parapet de cartó pedra d’un poder polític mancat de voluntat d’aconseguir quotes de poder efectiu per revertir la situació i salvar la llengua. Depèn de tu? Sí. Però no només. Som a l’UVI. En una situació tan extrema cap política lingüística pot continuar fent jocs de mans o refugiar-se en l’autoengany. Poder real, o extinció.