Keep calm
És el virus, estúpid!
El meu cosí no s’ha vacunat. No és antivacunes ni encara menys un negacionista. Complidor com el primer amb els seus deures fiscals, és un ciutadà exemplar. Col·labora amb Càritas i és soci d’Òmnium, de l’ANC i membre del Consell per la República. Observa totes les normes de seguretat imposades per la pandèmia. No es treu la mascareta ni per anar a pixar, guarda sempre la distància, es renta les mans cada dos per tres i ventila les estances amb rigor i regularitat. Un tipus admirable. No predica teories de la conspiració ni se les creu. No és el cunyat que tot ho sap i tot ho explica. És discret, bona persona, però no s’ha vacunat. Simplement, no es refia que els efectes de les inoculacions no ens arribin d’aquí a uns anys amb caràcter retroactiu. Com en tantes famílies, arran de la decisió del meu cosí, en la meva s’ha generat un debat interessant i intens sobre els límits dels drets individuals i la salut pública. És un insolidari, el cosí? Tenim dret a assenyalar-lo, si compleix totes les mesures que se li imposen? Hi perdem un llençol de llibertats a cada retallada de drets? Hauria de ser obligatòria, la vacuna? En els dinars de Nadal i Sant Esteve hem estat els quatre de casa i la iaia. Ningú més. Altres anys –no pas l’any passat– havíem arribat ser quaranta-tres. Ens agrada celebrar junts aquestes festes i no ho hem pogut fer. La pandèmia ens ho ha impedit. Arribats a aquest punt no me’n puc estar de recordar que ara fa vuit anys, defensors de la pàtria (espanyola) feien córrer que un virus maligne, el del Procés, dividia les famílies catalanes. Concretament el 3 de gener del 2014, Jorge Fernández Díaz va perbocar una de les seves frases més cèlebres. “Algunes famílies no s’han reunit per Nadal com ho feien habitualment perquè el procés català les ha dividit.” Les mentides venen de lluny. En aquell moment em va semblar ridícul. Vist en perspectiva, resulta patètic. És el virus, estúpid!