No és només la dreta, no

Les infàmies de Pablo Casado sobre les escoles catalanes no s’han de considerar un cas menor. Són aquí per depravar, per fer un mal definit. Però en contra del mantra que molta gent repeteix, no és veritat que la catalanofòbia sigui només “cosa de la dreta”. Tant de bo fos així! Per dir el que va dir, Casado surfejava sobre l’onada que el TSJC havia originat 14 dies abans, quan va dictar que el 25% de les classes de P5 d’una escola de Canet de Mar han de ser en castellà, sentència que de facto liquidava la immersió lingüística i, en conseqüència, també llescava un xic més la sobirania en l’exercici de la política, un poder cada cop més jivaritzat per una escala judicial. Les paraules de Casado també haurien estat més òrfenes si, dos dies després de ser dites, el PSC no hagués votat al costat de Cs, Vox i el PP una moció perquè les classes siguin en castellà “en un 25% o més”.

Un cop liquidada l’oficialitat de la immersió lingüística, hi haurà una intervenció en tots els àmbits públics (televisió, ràdio, centres docents) per reduir l’ús del català. Mentrestant, silencis estratègics. Per exemple, el de la competència lingüística en català, rebaixada a mèrit insignificant ara que l’última immigració és requerida a assentar-se només amb el domini exclusiu del castellà (i no te’n queixis, perquè sortirà l’esquerra espanyola a dir-te que ets un darwinista neoliberal i que “com goses demanar a una persona de classe treballadora que aprengui el català”). Aquesta mateixa esquerra continuarà infiltrant un procés d’aculturació que consisteix a presentar l’ús social del català com un acte de discriminació i provincianisme involutiu. Mentrestant Salvador Illa exigirà que “no es faci política amb el català”. Ho dirà ell, que precisament hauria d’ennoblir l’exercici de la política. Ho dirà a generacions senceres, com la meva, que tot just a finals de l’ensenyament primari va començar a tenir rudiments del seu propi idioma, el que per qüestions polítiques han prohibit i perseguit secularment.