L’ANC i el grup latent

Per què els treballadors precaris, els usuaris de transports públics o els llogaters no s’associen fàcilment? En la majoria dels casos són “grups latents”, col·lectius amb uns interessos comuns però que no aconsegueixen fer-los aflorar en forma d’acció col·lectiva o d’organització. Generalment, la qüestió és explicar com i per què un grup latent deixa de ser-ho, però a Catalunya estem vivint un cas contrari: com un grup organitzat passa a ser, de nou, latent. Em refereixo al moviment independentista. La mateixa ciutadania que, ara, segurament sense grans canvis en les preferències individuals, torna a invisibilitzar-se. Per què?

És evident que, durant una dècada, la funció de lideratge organitzatiu i polític de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium va ser clau. Tanmateix, en la majoria d’anàlisis de les dificultats actuals de l’independentisme les mirades se centren en el que passa entre els partits polítics i al Parlament i queden en un segon pla els artífexs d’aquest moviment. Domina la percepció que el que passa en la política institucional és el causant principal de la desmobilització, però seria bo també plantejar-se si hi ha res del que fa l’ANC, o més aviat del que deixa de fer, que pugui (involuntàriament) contribuir a la immersió del moviment.

Des del 2017, l’ANC es presenta com una organització que defensa la independència aconseguida amb el referèndum de l’1-O, proclamada la tardor d’aquell any, i ajornada sine die en la seva implementació. Com és ben sabut, aquesta interpretació no és avui compartida per tots els independentistes. Una part important considera que, malgrat l’èxit que va representar el referèndum, cal emmarcar-lo en unes circumstàncies repressives per part de l’Estat que no van permetre convertir-lo en una consulta homologable a escala internacional ni en una font de legitimació interna per al conjunt de la ciutadania.

Aquestes dues interpretacions serveixen de base narrativa per a la competència electoral entre els partits independentistes. Per això, si algú hauria d’intentar superar-la és, precisament, qui va excel·lir en les tasques de lideratge del moviment independentista. La tasca de l’ANC ja no és fer aflorar, sinó impedir que el nombrós col·lectiu dels independentistes se submergeixi definitivament, i ja només es manifesti a les urnes. Seria possible reelaborar i impulsar un programa de mobilització basat en els elements que agrupen tot l’independentisme actual? Segurament estarà abocat al fracàs intentar fondre dues narratives tan amarades d’interpretacions personals, però és imprescindible complementar-les i articular-les en una visió única, coherent i mobilitzadora de les diverses sensibilitats per tornar a liderar l’independentisme social. Els marcs interpretatius comuns, en qualsevol causa, poques vegades han sortit d’un Parlament, més aviat són fruit dels moviments socials.