Gaziel, 1915
Avui, la península hel·lènica es troba pobra, sense agricultura, gairebé sense indústria, incapaç d'aixecar-se per si mateixa perquè no pot competir amb les grans nacions marítimes
El 12 d'octubre de 1915, Agustí Calvet –Gaziel– emprenia viatge des de París fins a Grècia. Un viatge que va donar per acabat, a bord del vaixell Hellenía, el 19 de novembre, i del qual va deixar constància en unes extenses notes recollides en forma de dietari, que va publicar –amb una aclaridora introducció– l'any 1917, sota el títol De París a Monastir. L'objectiu del viatge, en plena Guerra Europea, era intentar entendre el que estava passant “en el caos de confusió, de lluites polítiques, de passions desbordades i de sacrificis sagnants en què estava convertida la regió balcànica al finalitzar l'any 1915”. Per aconseguir-ho s'esforçà a “recollir els estats d'esperit, la fisonomia momentània, les secretes intencions, els anhels, simpaties i odis del poble grec”. Va conèixer el rei Constantí, Venizelos i els altres polítics més importants del país. I així arribà a formular algunes conclusions que, un segle més tard, ens poden donar alguna llum per entendre la realitat grega actual.
La primera conclusió es refereix al problema polític primari que Grècia patia en aquell moment, quan encara no feia un segle que havia conquerit la seva independència de l'imperi Otomà (l'any 1832). Tot el que passa i ha passat
a Grècia –ens diu Gaziel– no és més que un enfrontament a mort entre el rei Constantí i el polític grec més influent, Venizelos. El primer era un germanòfil convençut i el segon, un francòfil
de cor. El rei encarnava el poder autocràtic, de casta i raça, amb una concepció jeràrquica i feudal de l'estat,
basada en l'hegemonia dels grans
senyors i dels alts comandaments de l'exèrcit. Venizelos, per contra, representava l'esperit democràtic, la concepció de l'estat liberal, amb sufragi universal, predomini civil i drets de l'home. Fins que va esclatar la guerra, Venizelos –partidari de França i Anglaterra– portava la batuta, però a partir d'aquell moment el rei va assumir el protagonisme polític, decantant-se a favor d'Alemanya.
A la segona conclusió Gaziel hi arribà trepitjant el país. “Què pot quedar-li de la seva antiga glòria a la Grècia moderna?” –es pregunta–. “Després de lluites contínues i de dominacions successives que ocuparen les seves terres durant l'edat mitjana; després de l'esclavitud secular a què la van sotmetre els turcs fins ara fa poc, la vella raça hel·lènica ja no deu existir”. No obstant –afegeix– els grecs actuals ens semblen situats a un nivell superior al dels seus veïns serbis, búlgars, albanesos i turcs, però és un miratge: tots els territoris balcànics –Grècia inclosa– no contenen avui més que una sola raça. En aquesta línia, un monjo del monestir de Megaspileon deia a Gaziel, el capvespre del 5 de novembre: “Grècia es troba en un estat llastimós, caòtic. Després de les dominacions medievals i de l'esclavitud soferta sota els turcs, ni un sol dels habitants de Grècia podria reivindicar una filiació verdaderament nacional (...). Avui, la península hel·lènica es troba pobra, sense agricultura, gairebé sense indústria, incapaç d'aixecar-se per si mateixa perquè no pot competir amb les grans nacions marítimes, reduïda com està a la capital, a dos o tres petites ciutats i a uns quants poblets de pastors.” No obstant aquesta realitat innegable, Gaziel reconeix que, gràcies en bona mesura a l'ajut de les poderoses colònies d'emigrants grecs disperses arreu del món i a la política de Venizelos, “el poble grec ha progressat notablement i ha iniciat un camí de regeneració que l'honra” (...), però “aquest període de ressorgiment no ha estat encara prou llarg i eficaç per cobrir, amb l'encant de les noves virtuts adquirides, la nuesa dels antics vicis arrelats”.
No és estrany, per tant, que Gaziel denunciï que a Grècia hi ha hagut sempre un fortíssim i sigil·lós partit de grans senyors i propietaris d'esperit feudal (avui substituïts en part per armadors), que són els que de fet portaven les regnes del país. La realitat és tossuda i sempre s'acaba imposant. La Unió Europea ha tingut en compte alguna vegada aquesta realitat profunda?
