Radars i límit 110, la broma de l’AP-7

Dècades de recopilar dades, d’estudis d’enginyers i de teories dels gurus de la mobilitat... per acabar proposant més radars, més helicòpters i una rebaixa del límit de velocitat com a recepta per contenir l’alça de la sinistralitat a l’AP-7. Quin nivell que hi ha a Interior. Pel mateix preu, per què no s’externalitza i es delega en el RACC, que sí que en sap?

A l’AP-7 hi ha més xocs per pur càlcul de probabilitats. Sense peatges, engoleix més trànsit i aquest usuari nou respon en bona part a un perfil triple: camions, cotxes amb manteniment dubtós i conductors poc habituats a les vies ràpides, que abans no entraven a l’autopista per evitar el peatge.

Quin acudit és aquest dels radars? Quan multaran? En hora punta? No, és clar. Faran calaix quan el trànsit sigui fluid, justament quan el risc baixa. I això condueix a reflexionar sobre la finalitat del radar. Per avisar d’una zona de perill, s’han de posar ben visibles. Quan el radar es desmunta del vehicle policial perquè no es vegi, o bé s’amaga darrere un element de la via al mig d’una recta o es camufla en un vehicle sense logotipar és inequívoc que s’usa per recaptar i el rebuig i la ràbia que causa en el conductor té un efecte nefast: el distanciament entre l’usuari, la normativa i qui l’aplica.

La reducció de velocitat seria una broma de mal gust si no fos que és una opció real. Amb carreteres, mesures de seguretat i cotxes a anys llum dels que teníem quan es va implantar el límit dels 120 km/h, ara l’abaixarem. Molt imaginatiu, ja ho crec. Es veu que a Interior no saben que l’únic límit de velocitat creïble (que és la manera que sigui respectat) és el que varia en funció de les condicions del trànsit, de la via i del clima. Posats a fer bé la feina, deixem-nos estar de límits genèrics i exigim a l’Estat que destini una part ínfima de la inversió no executada a instal·lar panells que informin de la velocitat apropiada a cada moment.