Ah, bé. Exprimer ministre japonès

Un tsunami polític ha sacsejat el Japó, i nosaltres tan frescos, com si tot plegat passés a l’est de la Cotxinxina.

Resulta que tu, Shinzo Abe, que encara no portaves ni un any al poder, has dimitit per sorpresa. Al país del món dels telenotícies més previsibles. Sembla que tenies una crisi de salut, provocada pel ritme dels darrers temps: un camí de roses ple d’escàndols financers, dimissions de col·laboradors i algun ministre suïcidat.

Bah, poca cosa. Els analistes asseguren que havies tibat massa la corda. Essent el primer mandatari nascut després d’Hiroshima, reclamaves el retorn de l’orgull nacional i el rearmament, moral i militar, del País del Sol Ixent. Negaves els abusos comesos durant la Segona Guerra Mundial, tot enfrontant-te amb la premsa –que t’acusava de censura–, però assegurant-te el suport de les grans corporacions, que es veu que durant el conflicte mundial van aprofitar per enviar de colònies un grapat de milions d’asiàtics en règim de treballs forçats.

Buscaves un lloc al sol entre el tigre econòmic xinès i el borinot nuclear nord-coreà. Res a destacar, diguéssim; un samurai pròdig que pretenia recuperar el sabre més poderós d’Orient. Un negacionista que oferia als seus votants d’oblidar la culpa històrica. Una revolució política estroncada a la tercera fàbrica del món.

I nosaltres girem full amb un Ah, bé indiferent. Algun dia ens trobarem Genguis Khan al llit i li farem un petó de bona nit.