La resistència de Chicago

El 24 de maig del 2010 va tancar per sempre a Barcelona el mític local Chicago Pizza Pie Factory. Les seves pizzes no tenien res a veure amb la nostra imatge mental de pizza italiana. Eren gruixudes, petites, servides en una mena de paella i acompanyades amb pa d’all, molt tou i irrepetible. El record d’aquell local, molt a prop del també desaparegut Vinçon, és vermell, perquè així era el tendal característic i perquè Chicago és una ciutat roja tal com ens recorden els Chicago Bulls d’aquest estat nord-americà d’Illinois. Anar a menjar en aquest restaurant era un festival, una autèntica festa en què l’Eixample de Barcelona es feia petit i s’imposava una Amèrica robusta i positiva. No era només mossegar una pizza gruixuda delitosa, sinó que vivies una saborosa experiència vital.

Aquella americanització del Chicago Pizza Pie a Catalunya tenia un deix autèntic que s’ha perdut i que remetia al blues elèctric, als primers gàngsters, als gratacels elegants que van configurar l’imaginari col·lectiu que ha capitalitzat Nova York. Chicago no sol ser mai una primera opció per a qui vol conèixer els Estats Units. Queda desbancada per altres monstres urbans, però a ella li és igual, perquè sap, com saben algunes ciutats que no són capital, que el seu encant està dedicat a qui el vol i sap descobrir, i no necessita masses ni aglomeracions. Li diuen la ciutat del vent i se sent orgullosa de ser la seu del primer gratacels del món (Home Insurance Building, 1884), que ja no existeix. Tenia 10 pisos. M’ho ha recordat un cambrer de Giordano’s, una de les seves pizzeries llegendàries: “Senyora, deixi’m que li digui una cosa que va recordar el nostre president Obama. Soc de Chicago: no em doblego.”

L’estat d’Illinois té una altra capital, Springfield, tot i que Chicago la guanya en població. Els seus habitants s’afanyen a desmentir que siguin la casa dels famosos dibuixos animats Simpson. El seu Sprinfield –imaginari– s’ha de situar a l’estat d’Oregon, insisteixen. La petjada catalana a la ciutat és sens dubte la Crown Fountaine, la videoescultura de llum i aigua de Jaume Plensa, on cada dia es projecten imatges gegants de ciutadans anònims de la ciutat. Chicago encarna una Amèrica secundària, eixuta, elegant i menys distorsionada del que ens empassem desacomplexadament com a “americà”. Conté, com cada edifici, cos o promesa, la seva pròpia decadència. Però encara sap modelar la decrepitud, la brutícia i la misèria que altres indrets ja no poden controlar.

Que al carrer Provença cantonada amb passeig de Gràcia ja no tinguem aquell local és també una alarma del que estem perdent, que no són ja referents –inevitables–, sinó exemples d’una altra manera de viure que ens permetia tenir agafadors per navegar i sortir del nostre solipsisme cofoi. Els cafès o les hamburgueseries que ara han desbancat locals com el Chicago Pizza Pie no són àncores sinó miralls inquietants de cap a on anem. Homogeneïtzats i conformats en repeticions que Walter Benjamin ja havia predicat. Plensa és una excepció, però les excepcions són privilegis per a ciutats que saben detectar-ne la necessitat.

Elevar a la categoria d’art públic el rostre de ciutadans sense nom, amb un muntatge de milions de dòlars enmig d’un enclavatge urbà, és una operació cara que satisfà i agrada precisament perquè és clarament diferenciadora i fuig dels estàndards rutinaris que atapeeixen les ciutats, cada cop més aigualides. Si Chicago continua sent el múscul que aguanta la flàccida carn d’un país que es torna tou és perquè es mou i sap esperar a la banqueta mentre es prepara per contraatacar.

Les ciutats que saben créixer integren i s’expandeixen, no per crear urbanitzacions per als privilegiats, sinó oferint espais cada cop més grans, oberts i transitables per a la ciutadania i els visitants. El que es va conèixer mundialment pels seus crims, locals clandestins i estridències, és avui un conglomerat d’art, música, esport, arquitectura, gastronomia i negocis de categoria. Amb problemes, tensions, desigualtats i reptes, com el més petit dels nostres barris.