De veres

Rússia envaeix Ucraïna. La Xina declara que està disposada a aplicar l’ús de la força per retenir Taiwan. Si tens míssils hipersònics capaços d’allotjar caps nuclears i recórrer una distància de 2.000 quilòmetres, quin marge real queda per a la política, per a la democràcia, per a la justícia...? “La por ens civilitza”, diagnostica Hobbes. I per això mateix, per evitar una guerra de tots contra tots en l’estat de naturalesa, diu que els humans vam pactar viure en societat i forjar aquest estat social plenipotenciari, autolegitimat per controlar fins a l’última cèl·lula de la persona. Els estats tenen prou poder per diluir els abusos d’estat. Com és, si no, que s’ha esborrat de l’imaginari col·lectiu la mort de desenes de migrants subsaharians que el 24 de juny intentaven saltar la tanca entre el Marroc i Melilla? El poder d’un estat se sustenta en una impunitat obscena, tal com ho demostra el fet que, arran dels papers requisats al PP per la seva caixa B, no es pugui determinar la identitat de la persona a qui va adreçat un sobre amb aquest nom tan misteriós: “M. Rajoy.” Com també ho demostra que Sandro Rosell passi 21 mesos en presó preventiva i sigui absolt sense que peti el sistema judicial que permet injustícies d’aquestes proporcions. Com també ho demostren les portes giratòries, que fan que tants dirigents polítics acabin formant part de consells assessors de la banca o de les empreses energètiques. La pregunta és: enmig de la tenalla dels estats omnipotents, quin és el grau de sobirania real de la política i de la persona? Per raons diferents, ni dretes ni esquerres estan disposades a limitar els poders de l’Estat, una de les religions més professades de la nostra època. A mi el cor em palpita al revés quan penso en l’empresonament dels joves d’Altsasu o veig Pedro Sánchez exhibint la repressió contra l’independentisme com un trofeu de guerra. I em pregunto d’una manera rasa: davant d’això, què es pot dir, què es pot fer, de veres, que sigui efectiu?