Dies a Birmània

De quan vivia a Birmània, una de les imatges que tinc més present és la llum de cap al tard. Una llum de matisos càlids, meridionals, de tonalitats violàcies i rogenques que esmicolen el dosser del cel en mil bocins. És embriagador contemplar des de Bagan –l’antiga capital del regne homònim– amb l’Ayeyarwady com a rerefons –aquell riu que Neruda deia que tenia “el nombre más bello entre todos los ríos”– com es desplega lentament la paleta de colors a dues llums en estranyes formes inorgàniques de vida. Tanta bellesa extasia, i per un instant etern el teu cos esdevé ingràvid: t’ha abandonat la voluntat i l’únic que et resta és mirar amb ulls atònits un món que s’expressa en el misteri.

És la llum que estimava Orwell, que, com Neruda, va viure a la Birmània colonial durant la dècada dels vint. Tots dos en van treure rèdit literari. Neruda, arran d’un procés de forta introspecció anímica, va començar a esbossar els poemes de Residencia en la Tierra: “El viento de la estación, el viento verde / cargado de espacio y agua, entendido en desdichas”, fan els primers versos de Monzón de Mayo, un poema ple de simbolisme que vaig poder llegir per primer cop –on si no?– a la mateixa ciutat de Yangôn on el poeta s’havia instal·lat com a cònsol honorari. Orwell, d’altra banda, aprofità l’experiència com a policia imperial per a escriure Burmese days, recordem-ho, la primera novel·la de l’autor d’Homenatge a Catalunya.

I és a Burmese days on George Orwell exalta totes les formes de la llum: la llum amb relació a l’obscuritat, la llum segons els estats d’ànim dels personatges i de l’esperit de la novel·la: des del verd intens de l’exuberant vegetació fins a la claror esgrogueïda del crepuscle, tot passant per la violenta resplendor d’un matí d’abril. Són sensacions a flor de pell que no he oblidat. Birmània i la llum, la llum de Birmània. Pot la llum ser l’essència d’un país –en el sentit de paisatge humanament elaborat– en tant que cada lloc té la seva pròpia llum? A trenc d’alba recordo els matins endurir lentament l’esperit del dia a mesura que el sol es dreçava com un far a l’altra banda de l’Ayeyarwady. Tot era –i semblava– irreal. No en va, Neruda, a Residencia en la Tierra, força el llenguatge poètic amb el secret propòsit d’intentar copsar a través de l’hermetisme una realitat que li era estranya.

Una realitat externa –i inevitablement interna– que a Birmània t’impregna de natura. A l’igual d’Orwell, l’individu es troba reptat constantment per l’orografia. L’exuberància de la naturalesa et desborda fins al punt d’enderrocar les fronteres entre el subjecte que pensa i l’ordre natural. És una aterridora sensació de llibertat. En aquest sentit, vaig poder viure una experiència similar a la pagoda de Kyaiktiyo, un dels llocs més onírics del país, justament a l’horabaixa, quan tota la força entre foscants realçava la gràcia de l’entorn i tu et sabies agraït de ser fins al darrer hàlit del teu jo. Un jo que es diluïa en la joia, tot i saber que mai més tornaria a sentir aquell encís, pertot embolcallat per la boirina de les muntanyes de Kelasa. La consciència de trobar-se en un moment únic no sempre t’és donat. Saber desaferrar-se és un regal.

Però sempre tornem a la gravidesa de la vida. I tots aquests apunts improvisats dels meus dies a Birmània no tindrien cap valor si no parés esment que el país es dessagna en una guerra civil des del cop d’estat executat pels militars l’any 2021. Una guerra silenciosa i silenciada. Certament, el sud-est d’Àsia ens queda lluny. Però mai és lluny quan es tracta de defensar la lluita per la llibertat –política aquest cop– contra una dictadura atàvica. Una de les imatges que tinc present de quan vivia a Birmània és la llum de cap al tard. I aquesta llum, que és record, em retorna adés i ara a aquella antiga llar. Neruda i Orwell van esdevenir aquí conscients de la injustícia colonial. I de la constància necessària a fi d’atènyer l’alliberament definitiu dels qui ens oprimeixen. “La lucha de los pueblos por su independencia no es un camino fácil”, són paraules de Neruda. Potser que les fem nostres.