L’espiral de la violència

En termes comparatius vivim una de les èpoques menys violentes de tota la història de la humanitat. Però la focalització de la violència en guerres, fam, subdesenvolupament, militarisme, arsenals nuclears, intimidacions i explotació a ulls veients fan sospitar que estem dormint sobre un barril ple de pólvora. Hem naturalitzat la violència. Cada cap de setmana fem recompte de les agressions ferotges (i morts) als voltants de les discoteques del país. Atracaments diaris que destrossen estabilitats mentals i economies bàsiques. Noies que han de fer eslàlom quan tornen a casa, sempre en tensió per esquivar qualsevol indici de possible agressió sexista. Es tracta d’una violència diària, rasa, física, directa. És un salvatgisme que no ens ha de fer oblidar una altra violència bessona, real com la cara oculta de la lluna: la dels lladres de guants blancs, que des de les seves oficines lluminoses i amb una simple relació de bits perpetraran una estafa a gran escala; o els estralls de la corrupció dels que s’apropien de recursos comunitaris; o l’extralimitació de les diverses policies, que degraden el “patrimoni de la violència legal” tot transformant-lo en una barra lliure de brutalitat i abús de poder maquillat de caràcter corporatiu.

A casa nostra la violència s’està implantant de manera aclaparadora, massiva, transversal. El fet que Catalunya sigui primera potència productora i exportadora de marihuana de la UE, no deu ser una dada menor. A petita escala hi ha més dades reveladores. Per exemple: la formació de bandes juvenils, que atraquen i extorsionen altres persones de la seva edat. Resultat: sovint la víctima no presenta denúncia. Per por. Perquè està amenaçada en cas que ho faci. Sembla incomprensible que en aquests casos la Justícia o la Policia no puguin actuar d’ofici. El vell Estat, defensable com a garant de les llibertats, la justícia i la igualtat, mostra uns peus de fang. I la societat civil s’adapta al llenguatge xantatgista i retroalimentari de la violència.