El ‘bullying’ no ha canviat

El bullying no ha d’aparèixer forçosament per una raó concreta. En el meu cas va ser una cosa tan simple com que no queia bé a un dels que eren els líders de la classe. Mai havíem estat amics, coses de nens, però simplement necessitava una posició de poder en una aula que a mitjans dels vuitanta la formàvem prop de cinquanta nens en una escola concertada. Va ser una estupidesa tan gran com que no m’agradava jugar a futbol (encara no m’agrada) el que va propiciar que aquest nen la prengués amb mi. I la resta el van seguir. Al que passa un dia no hi dones importància. Però quan se succeeix i la resta de la classe s’hi apunta per no quedar enrere davant del grupet que mana, comença l’aïllament. A poc a poc els teus amics et deixen de banda perquè no poden anar amb el pària de la classe. Si ho fessin, ells també ho serien.

I calles. No ho expliques a ningú. Les agressions verbals –almenys en el meu cas, mai físiques– se succeeixen durant mesos. Tens 13 anys i no entens què has fet malament, mentre la bola es va fent gran i més gran. Les notes baixen, canvies de caràcter i et converteixes en una persona introvertida. El pitjor és que acabes pensant que t’ho mereixes. A casa et pregunten què et passa. Però et fa vergonya i ho acaben atribuint al fet que ets a l’adolescència i –fa més de trenta anys– no hi donen importància. Fins que un dia s’adonen que en té, i és quan intervenen, a totes. A mitjans dels anys vuitanta no hi havia protocols ni els centres escolars es preocupaven de determinades coses. Quan tot plegat peta, fan el que poden. De cares enfora s’aconsegueix tallar però sempre seràs el que no va aguantar “coses de nens”.

Però això passa. Acabes marxant de l’escola i aquells que et pensaves que eren imprescindibles en la teva vida no els veus mai més. Segurament si avui els expliquessis el mal que feien, probablement ni en són conscients. Ho superes i et converteixes en una persona molt més forta. Però tot això, més de trenta anys després, continua passant. La diferència és que ara hi ha mil protocols, però no sempre es compleixen. I a vegades, com en el cas de Sallent, amb conseqüències fatals.