Tribuna
Guerra d’esgotament
La tradició occidental està encarnada en una gran discussió interna permanent que començà fa milers d’anys i que continua fins avui. Quan es trenca la conversa, el diàleg i el respecte a les opinions de l’altre perillen la convivència i s’entra en la confrontació. La civilització del diàleg comporta alhora que tot s’ha de discutir mitjançant la paraula argumentada en debats que no s’acaben mai.
Ara ja no es parla de dictadures, sinó d’autocràcies en contraposició a les democràcies. Un autòcrata com Putin o com Xi Jinping no gosem comparar-los amb Stalin o Mao Zedong. Els relats dels règims autoritaris han tingut sempre una acceptació en sectors actius dintre de les societats lliures. Un esperit demòcrata és apartat o eliminat del circuït polític i social de Rússia o Xina i, en canvi, un partidari d’un règim autoritari pot viure, manifestar-se, presentar-se a unes eleccions en qualsevol país de la Unió Europea o dels Estats Units. Hi pot haver excepcions, però en cap cas és perseguit o extradit del seu país per les seves idees sempre que no siguin tipificades com a delictes.
Putin ha encetat una guerra contra Ucraïna sense altre motiu que no fos annexionar un país amb sobirania pròpia. Ha destruït ciutats, ha causat milers de morts, s’ha emportat centenars de nens i nenes ucraïnesos cap a Rússia i ha trencat l’ordre internacional. Les protestes dintre Rússia han estat suprimides i una crítica a la guerra ha estat castigada amb anys de presó. Els milers de morts russos en accions de guerra són enterrats silenciosament pels familiars, que no s’atreveixen a protestar.
Un any de guerra ens mostra unes imatges de destrucció i mort. Putin no comptava amb la resistència dels ucraïnesos ni tampoc en la fins ara unitat dels governs occidentals per aturar-li els peus. Països històricament neutrals com Finlàndia i Suècia han demanat formalment l’ingrés a l’OTAN i els problemes interns de la Unió Europea han deixat de ser prioritaris davant l’atac rus a Ucraïna. L’argument que la seguretat de Rússia fos amenaçada perquè la frontera divisòria amb Occident estigués dintre del seu àmbit d’influència, o més ben dit, que quedés en la línia que la separa d’Ucraïna, no es suficient per envair un país sobirà. No hi ha el perill, perquè és impossible com s’ha demostrat al llarg de la història, d’una invasió europea o nord-americana de Rússia.
Malgrat que la guerra sembla que va per llarg i que la carnisseria humana seguirà causant baixes en els dos bàndols, tot fa pensar que ni Putin ni Zelenski estan en condicions de seure en una taula per aturar el conflicte. Mentre tant les grans empreses armamentístiques –russes, nord-americanes i europees– augmenten exponencialment la fabricació de tancs, avions, fusells i tota classe d’explosius mortífers. Això no pot durar indefinidament repetint la desastrosa guerra de desgast que va causar més de deu milions de morts a Europa en la Gran Guerra de 1914.
Occident pot tenir les seves responsabilitats en la forma en què va gestionar la caiguda de l’imperi soviètic i en la incapacitat d’acollir la Rússia derrotada dintre de l’esfera de la seguretat i els valors democràtics europeus. Però qui ha atacat Ucraïna i ha trencat l’ordre internacional de forma tan brutal ha estat Putin. Ja va annexionar Crimea i dues províncies ucraïneses l’any 2014. Ja és sorprenent que el país més gran del món tingui aquesta obsessió històrica amb la seguretat de les seves fronteres. Un general de Caterina II deia que Rússia no estaria tranquil·la fins que a les dues bandes frontereres no hi hagués soldats russos.
En aquesta guerra que ja és de desgast, Occident treballa amb la hipòtesi que Putin no resistirà les conseqüències econòmiques negatives de la guerra amb un declivi del seu lideratge i una possible destitució en un cop intern al Kremlin. Els autòcrates no tenen una assegurança de permanència en el poder. Tampoc a Rússia. El que pot pensar Putin és que Occident tampoc podrà resistir les conseqüències econòmiques d’una guerra que posa en risc el cost de la vida i pot crear un debat intern d’esgotament i despreocupació del conflicte. El cansament, després de tantes desgràcies que ens arriben directament dels fronts oberts a Ucraïna, pot ser l’excusa o el pretext per arribar a un armistici o alto el foc. Encara és aviat per declarar vencedors o vençuts. Tots en resultarem perdedors i ja cal treballar per restaurar les destrosses humanes i materials d’una guerra que es va plantejar com una ràpida incursió militar per annexionar Ucraïna i s’ha convertit en un conflicte global.