‘Grisos’ i guàrdies civils

Les infiltracions d’agents de la Policía Nacional, els grisos del franquisme, en els moviments socials de l’esquerra independentista catalana són la vergonya d’un estat que es diu democràtic, però que de democràtic en té cada cop menys. Sobretot en uns estaments de l’Estat, com són els seus dos grans cossos policials, la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, submergits, més de quaranta anys després, en el franquisme sociològic. Els acompanyen en aquest camí pel passat dictatorial una majoria de jutges i funcionaris espanyols, sovint descendents d’aquells que ja havien treballat per al règim franquista, que no dubten, ni dubtaran, a fer el que sigui per evitar, que una part de l’Estat com Catalunya s’independitzi, ni que ho intenti amb eines democràtiques.

Ho vam veure l’any 2017, quan al crit infame d’“A por ellos” van arribar en massa a Catalunya per reprimir, amb totes les seves forces, el referèndum de l’1-O. La repressió ha continuat implacable des de llavors, sovint amb la col·laboració inestimable de la policia catalana, últimament també ben curulla d’alguns elements indesitjables, per propers a la ultradreta. “La república no existe”, que va dir aquell mosso, en seria una de les representacions, però en tenim mostres cada dia en les múltiples acusacions sense fonament ni proves fetes contra nombrosos activistes.

Parlàvem, però, dels grisos i dels civils que encara hem de suportar com a forces d’ocupació que són. “Mientras ésto sea reino de España vamos a hacer lo que queramos”, li va dir un guàrdia civil a un amic ara fa uns dies quan el van aturar en un control aleatori per terres gironines. Aquests que fan de tant en tant per marcar paquet.

Crec que anirem a la repetició electoral, però, en les negociacions que s’obriran, els partits independentistes podrien posar sobre la taula –a part de l’autodeterminació, l’amnistia, el dèficit fiscal, el traspàs de Rodalies i tot allò que no ens donaran mai– la sortida de Catalunya de la Policía Nacional i de la Guàrdia Civil. No hi fan cap falta ni vull que em serveixin ni em protegeixin. “Kanpora”, diuen en basc.