Jo també soc valencià

Mesos abans de deixar-nos, el sempre enyorat Miquel Pairolí va escriure un article en aquest diari que hauria de ser de lectura obligatòria en escoles i instituts i, posats a demanar, text de capçalera per a molts polítics, periodistes i tertulians diversos. L’article, titulat “Jo també sóc valencià”, l’escrivia en Miquel com a prèvia de la manifestació contra el tancament de TV3 al País Valencià prevista per l’endemà, el 16 d’abril del 2011, a València.

En Miquel començava esmentant una frase de Lluís Llach: “El País Valencià és el meu país”, i deia que la subscrivia plenament. “Puc dir, per diversos motius, que el País Valencià és el meu país”, escrivia Pairolí, recordant els seus nombrosos amics valencians, com de gust i acollit s’havia sentit sempre més enllà de la Sénia i com endins seu bategava “allò que un experimenta contemplant el paisatge del País Valencià –el que encara no ha arrasat l’especulació–, sentint les vocals clares i la música alegre de la seva antiga llengua, que és la nostra”.

A continuació lamentava “la doctrina oficial que ha empastifat el País Valencià aquests últims anys i que ha pretès convertir la mentida i la caricatura en veritat”, i seguia: “Al País Valencià, la llum és impagable; la ironia, secular; i el país, esplèndid, i tot això dóna força per resistir, per combatre, per oposar-se a la nàusea que provoca aquesta cort de delinqüents i de traïdors que ara esprem el país com una taronja.” “Demà no seré a València, però jo també sóc valencià”, concloïa.

Més de dotze anys després, i ara que una nova “onada de falsedat i demagògia” està a punt de tornar a empastifar el País Valencià, l’article de l’enyorat company és més vigent que mai. I, si us plau, no s’hi val, allò que els valencians ho han volgut. Tot el contrari, el que cal ara és més suport i solidaritat que mai amb els nostres compatriotes. Jo també soc valencià. Tots ho som.