Canvis

Demà serà l’onzena Diada després d’una tirallonga de Diades amb manifestacions d’entre mig milió i dos milions de persones: les més concorregudes de tot el continent europeu després del final de la Segona Guerra Mundial. Dit això, es pot entendre que molts catalans independentistes són més aviat pessimistes i estan confosos a causa de la situació actual. Però per molt confusa que aquesta pugui semblar, no seria sobrer recordar un fet del tot obvi: les coses canvien. Per no anar més lluny, la Catalunya d’avui no és, ni políticament, ni socialment ni culturalment, la que vaig descobrir –per dir-ho així– l’any 1978. I cal tenir en compte que només des del 1990, 34 països s’han independitzat, des d’Armènia fins a Namíbia. Alguns ho han fet d’una manera pacífica (Txèquia, Montenegro), d’altres han hagut de lluitar per la seva independència (Bòsnia), i alguns han estat durament castigats pels estats dels quals formaven part (Timor-Leste i, ara, Ucraïna). I, al contrari del que asseveren els autoproclamats “ciutadans del món”, aquesta proliferació de països nous no és el resultat d’una eclosió del nacionalisme en el sentit més negatiu del mot: els eslovens no són pas més nacionalistes que quan eren iugoslaus (senzillament ja no volen ser manats des de Belgrad). L’actitud d’Espanya durant els últims 123 anys ha estat, més o menys, fer veure que cap dels factors que han resultat en la creació de 117 nous estats des del principi del segle passat existissin dintre de les fronteres espanyoles: cap fricció, cap conflicte, cap fet diferencial, cap llengua oprimida. Davant l’espectacle d’un món que ha vist uns canvis geopolítics immensos al llarg de poc més de dotze dècades, generacions senceres de dirigents espanyols han amagat els caps a la sorra i les actuals encara ho fan. Algú els hauria d’explicar que quan els estruços fan això per fugir del perill, és precisament quan més perillen.