Medalles climàtiques

Quan l’estiu estacionalment ens ha deixat, repasso les dades que vessen els mitjans i hi domina una cançoneta: el canvi climàtic ja és aquí i bat rècords. A mi, abans que la calor, em preocupa la manca de pluja, perquè de la primera recordo estius d’infant igual o més tòrrids a la Vall d’en Bas, i vetlles insuportables a la capital amb l’àvia Ramona traient el matalàs a la terrassa per dormir, enyorada de les fresques nits de la seva Fageda natal. El que no era tan bèstia, sobretot a Olot, era la contaminació atmosfèrica. A les estadístiques, però, els agraden les mitjanes, i en elles el termòmetre ha anat amunt els darrers anys. Hi ha qui fins i tot parla de col·lapse, i la majoria s’afanya a atorgar-nos-en tota la responsabilitat. És una estrofa repetida sense qüestionaments. Jo me’ls faig. On vaig a parar? El 2014, quan encara dirigia la revista de Depana i entrevistava experts, un va ser la doctora Josefina Castellví. Pels qui no coneguin l’eminent oceanògrafa, el 1988 fou pionera dirigint la base antàrtica que Espanya plantà a l’illa Livingston. Us recomano, si no l’heu vist, el documental que li va fer Albert Solé, Els records glaçats. El cas és que, a la pregunta de com podíem revertir la fatalitat, va regalar-me una argumentació que m’ha deixat pensant des de llavors: “Anem cap a un augment de temperatures fa ja molts d’anys del qual el factor humà n’és una variable més. Per contra, al final del segle XVI es va donar una «petita era glacial» sense cap intervenció humana. El canvi climàtic no és el resultat d’una sola causa, sinó d’un polinomi.” Certament, ens estem ofegant a les ciutats amb les emissions nocives que generem, desforestem àmplies zones privant-nos de magnífics pulmons verds, traiem salvatgement de les entranyes de la gran mare tresors en forma de petroli, or, material geològic... i deixem escenaris erms, bruts i lletjos. Ja s’ha de ser curt. Però no podem ser tan pretensiosos de creure’ns amb la força de provocar solets un gran canvi climàtic. Si de cas som un accelerador en el pitjor moment: el que el planeta viu cap a un dels seus escalfaments periòdics. O sigui que menys perdre el temps repartint medalles infaustes i més esforços per penjar-nos les de cuidadors de l’entorn, que és el que a escala homínida ens correspon i ens convé.