Havaneres a la catedral
“Pares amb nens, joves que feu temps per al correfoc, no us perdeu les havaneres”
Qui, en algun moment de la seva vida, s’ha assegut als graons de la gran escalinata de la catedral de Girona quan vesprejava el dia Sant Narcís sap de quin sentiment parlarà aquest article.
Enguany, per Fires –que ja són a tocar– el grup Terra Endins torna als peus de la seu gironina amb les seves havaneres; les que ens sabem i d’altres de noves que aprendrem quan ens les cantin. L’anunci del seu retorn refresca unes sensacions que havíem desat en un calaix, com aquell que vol endreçar una cosa per saber on la té, perquè no es perdi. Hi ha milers de raons per celebrar aquesta restitució, i en elles es barreja la nostàlgia, l’alegria i –per damunt de tot– l’alleujament de la confirmació que els temps en què la pandèmia ens va tancar a casa queden, definitivament, lluny.
Perquè només un virus mundial, i en un altre moment, una mort, va poder deixar el Barri Vell sense aquesta cita. Ja fa 45 anys que Terra Endins canta la joia i la pena dels homes del mar, la dels que van marxar i van tornar, o dels que es van quedar a l’Havana. A Calella, a cala Montgó, a ciutats, a festes majors... La convocatòria de Girona sempre havia estat un fermall d’or a la temporada.
Val la pena retrobar-lo. O descobrir-lo de nou. Famílies, pares amb nens que heu omplert els darrers festivals de teatre per a infants, jovent que esteu fent temps fins que comenci el correfoc, no us perdeu la catedral de les havaneres, és a dir les havaneres a la catedral. És gratuït, us ho passareu bé i anireu acumulant records que us visitaran cada tardor, quan s’acosti el final d’octubre.
L’oncle Salvador cantava havaneres, amb l’Arseni i en Míliu. Durant trenta anys, sempre que jo era a Girona, m’escapava a veure’ls a la catedral. Ara que hi ha nous cantaires, quan sonin els primers acords de la guitarra, tancaré els ulls i em transportaré a les aromes del circ on anàvem de petits, a les atraccions a les quals ens atrevíem a pujar de joves, i als dinars de família en què encara hi érem tots. A allò que va ser, que ara serà tan diferent, però que encara és i –si hi insistim– es tornarà ritual. Hi aniré amb els fills. Perquè tota tradició s’ha de transmetre i ha de mutar per poder romandre.
