Els dies del “terror”

Crec que Joaquín Aguirre, com Manuel García-Castellón, és lawfare en ell mateix i els actes i fets de tots dos m’encaixen en el que és la prevaricació. Tant si se’ls condemna mai a Espanya, a Europa o al judici final com si no se’ls condemna mai enlloc. Crec que encara que ho demani el president del CGPJ, Vicente Guilarte, no podem deixar-los en pau. Ni nosaltres ni els electes. Només faltaria! Mentre ens demanin coses d’aquest tipus m’entrarà per una orella i em sortirà per l’altra, que és el que em recomanaria l’àvia Neus. Començaré a creure quan vegi que Aguirre i García-Castellón són empaperats. Quan vegi que se’ls crida a concili. Quan senti dir-los que ja n’hi ha prou de passar-se de frenada. Quan se’ls digui que no reorganitzin els dies del terror, que és el que fan. Els polítics ara en parlen, dels dies del “terror”. Com en el seu moment varen llançar el “tumult”, ara llancen el terror. El terror i l’alta traïció. La política hi posa lletra i els jutges del lawfare, música. O al revés. O uns i altres fan lletra i música. Veure i sentir com ho manipulen i rebreguen tot sí que és tornar als dies del terror. Vàrem viure els primers al judici del procés i ara, anys després dels fets, repeteixen, inventant el que va passar en les protestes per la sentència. Aquest és el terror. El terror que sent el diputat Wagensberg i tots. El terror de saber-se immers en un cas com un cabàs de lawfare. El terror de veure campar tan amples els prevaricadors!